PSF CATALÀ

EXPEDICIÓ A JORDÀNIA, 26 I 27 DE NOVEMBRE




26 de novembre,

Avui engeguem el dia amb una baixa. La primera i esperem que última, provocada per un mal de panxa. Abans de sortir d'Ammam passem per l'oficina de Terre des Homes per revisar el programa amb la Mònica. La perseverant previsió de pluja ens obliga a fer alguns canvis en el programa. No a tot arreu tenen una alternativa coberta per a les actuacions.  Sortim direcció a Irbid, on ens trobarem amb l'Ibrahim q és qui ens acompanyarà a les properes actuacions.

Fem un tè a l'oficina de Irbid mentre esperem que arribi. L'Ibrahim arriba molt alegre, ens explica q "els seus nanos" estan molt emocionats, tenen ganes de veure'ns i a cada instant pregunten per la nostra arribada.

L'Ibrahim és de Síria, tot i que ja fa un parell d'anys que viu a Jordània. Ell és cristià, ens explica que el seu germà és capellà. Sent cristià és segur viure a Síria (Damasc), explica. Però com ho saben això les bombes?  El viatge és llarg i l'Ibrahim ens parla de la convivència entre refugiats i Jordans. Un dels seus objectius és la integració de la població refugiada. Sovint hi ha baralles a les escoles. També hi ha gent pobre i amb manca de recursos a Jordània que es gelosa de les ajudes i el constant suport al siris i això fa que la convivència sigui delicada. És per això que les seves intervencions estan dirigides tan a siris com a jordans. Ben mirat no ha de ser fàcil per a un país on escassegen els recursos acullir més d'un milió de refugiats...
Finalment arribem a Kofersom, a l'escola on està programada la nostra actuació. Allà, sota la carpa que ens havia comentat l'Ibrahim, ens esperen més de dos-cents nens i nenes, siris i jordans. Estan emocionats i esverats, molt esverats! Com si es tractés d'un escenari, actuarem just davant la porta principal de l'escola, al capdamunt d'unes escales. Està tot moll, però rapidament ens assequen una mica el terra i hi posen una catifa.

Els nanos, i en especial un grup d'adolescents, amb crits i rialles mostren unes ganes boges de passar-ho bé i oblidar-se per uns instants de la seva quotidianitat. L'acte acaba amb sucs de fruita per tothom, com si de la "festa de l'escola" es tractés. De l'Escola ens sorprenen les condicins i la quantitat de reixes qui ha. Està tot realment brut, i hi ha reixes a cada passadís i a l'entrada de les aules. Sorprenentment, quan acabem de canviar-nos la carpa que havien montat per l'ocasió, ja està recollida i dalt d'un camió!


27 de novembre,

Comencem exactament de la mateixa manera que ahir, però un cop a Irbid seguim cap a Sal.

L'escenari és pràcticament igual, a l'escola ho tenen tot a punt: la mateixa carpa, el mateix equip, els animadors amb les armilles d' Unicef-Terre des Hommes que entretenen al públic amb animats càntics, una catifa per a que seguin els nens i fins i tot els sucs que els hi repertiran després. Tot preparat! Avui però el motiu de la interrupció no serà la pluja, sinó les oracions que ens obliguen a parar la música un segon després de posar el play! L'Ibrahim, en acabar, una vegada més ens insisteix que estem fent molt bona feina, que fem un bon show i que es veu als ulls dels nens que els hi agrada moltíssim. Ens agraeixen especialment que haguem respectat la pregària, destacant que sobretot la gent gran s'hauria ofès si no homhaguéssim fet

Al arribar a l'hotel veiem a Facebook algunes imatges penjades orgullosament per un dels adolescents del públic...

EXPEDICIÓ A JORDÀNIA, 24 I 25 DE NOVEMBRE





24 de novembre,

El dia es repeteix, tal i com estava previst. Encara sense acabar d'entendre massa bé què és un camp de refugiats, encara sense saber massa bé què significa Jordània. Primera hora del matí, dins d'una furgoneta rumb al nord del país, atravessant ciutats i viles de color gris fins que, sense adonar-te'n, et trobes al bell mig d'un desert d'aquells que no veus a les pel.lícules. No són dunes precioses de sorra, sinó dunes de pedra i fang quan les mires d'aprop, atravessades per camins, cablejat d'alta tensió i una carretera que es disol a mesura que t'apropes al teu destí... Plou. Tot el dia plourà. 

Avui l'equip d'animadors no està tan excitat com ahir (ho estaven tant o més que els nens!). Ja no som la novetat. Formem part del projecte de Terre des Hommes, i tothom va a la feina. Avui ens toquen els més petits. Ho farem en dos torns, com ahir, primer el nens, després les nenes. Novetats, poques pel que fa a l'artística. Al primer espectacle vam tenir-ne 100, al segon 150. Els nanos ronden els cinc anyets, i aquest cop també hi han convidat les mares, amb nadons i infants encara més petits. Com un bé es pot imaginar, a aquestes edats els hi costa més reaccionar, i les actuacions són fàcils i complicades alhora. 

Per fi entenem com aniran aquests tres díes al camp de refugiats Emirates. Ens estan dosificant. Actuem per grups d'edats. La idea és que ens vegin quants més nanos millor, però tots? És impossible. De les 4000 persones que viuen aquí, hi ha prop de 2000 menors de 18 anys. Nosaltres treballarem per les franjes d'edat de quatre a dotze anys, i no arriben al miler. Alguns ens veuran dos cops, però d'altres ni ens veuran: a casa no els hi permeten. Ho entendrem tot més endavant...
Avui ens ha vingut a veure l'Alí, un dels responsables de Terre des Hommes. Ahir el vam conèixer a les seves oficines, avui a peu de camp. Entre actuació i actuació un grup de dones ens convida a menjar alguna cosa. Però l'ocasió s'ho mereix i ho tallem ràpid: anirem a visitar el camp. 

Fins al moment no ens havien deixat sortir de la zona d'activitats de l'escola. Ningú no es pot moure lliurement pel camp. Ningú. Nosaltres ens movem amb furgoneta des del control d'accés de l'entrada fins al nostre espai. Les normes de la policia dels Emirats és fèrria, i incomplir-les significa ser inmediatament expulsat del camp, siguis cooperant, animador, treballador o refugiat! Amb l'Alí, però, no hi ha cap problema. 

El camp Emirates s'havia de construir en quatre fases. Finalment se'n van desdir i només se'n faran dos. Passejar pel camp és passejar per una ciutat de mentida, tan provisional... Però aquí no hi ha tendes ni cap tipus d'improvisació com ràpidament es detecta a altres camps. Aquí només s'hi accedeix com a refugiat si tens algun familiar ja al camp o si ets una familia. De solters, ni un. Hi ha càmeres per tot arreu, un hospital, lavabos i dutxes comunitàries, una cuina que serveix tres menjars al dia a tots els refugiats, dispensari de roba, un supermercat, escola, un espai d'ingrés on identifiquen als futurs refugiats abans que no els hi donen un espai per viure, i carrers, carrers simètrics, tètricament ordenats amb mòduls (ells en diuen caravanes) on hi poden dormir fins a set o vuit persones. Tots els serveis bàsics estan garantits, i caminar pel camp et dona una extranya sensació de seguretat, lluny del que haguessim pogut pensar en un principi. Seguretat i control. Molt de control. La instal.lació d'un nou cable d'alta tensió, construir un petit jardí amb quatre plantes, la arrribada d'una visita, un partit de futbol o la arribada d'uns pallassos es converteix en una noticia extraordinària a un campament així. 

I com passen el dia? Doncs com molta gent. Passegen, juguen a espais comuns, veuen la televisió (sorpren la quantitat d'antenes parabòliques penjades de les caravanes), i treballen! En funció del nombre de membres de cada familia, s'assigna una quantitat de treballadors, normalment un o dos. Treballen en neteja, cuina, manteniment, suport emocional i psicològic... Els que no treballen tenen una assignació mensual, i els que sí ho fan, un petit sou.

Tot i aixó, no totes les famílies s'impliquen en aquesta realitat. De fet, hi ha nens i nenes que no tenen permés participar en les activitats extraordinàries i no veuran el nostre espectacle. Hi ha nens i nenes que no estan escolaritzats. "Nosaltres els hi recomanem i els hi demanem, però no els podem obligar", explica l'Alí. "En alguns casos, les nenes de més de 14 anys ja les consideren dones, i ja no les deixen anar a l'escola", diu. 

Jutjar és fàcil. Aquesta gent ho ha perdut tot. Han marxat de casa per por, o pels constants bombardejos, o perquè volen protegir als seus fills, o perquè són refugiats polítics (de fet, no ens està permés fotografiar als nens sense permís, ni tampoc el camp, per motius de seguretat dels propis refugiats). Quan ho ha perdut tot, prens decisions per mantenir el que et queda: la teva familia. Qui no escolaritza als seus fills, segurament s'equivoca, però no ho fa per fer un mal.

En Youssef és un dels monitors del camp. Ha estat amb nosaltres tot el dia, coordinant les activitats. Ahir ja hi era. Arreglat, ben pentinat, ben vestit. Té 25 anys, i és molt actiu i rialler, sempre amb ganes de parlar amb nosaltres. En Youssef no és un monitor jordà més dels que treballen al camp. Ell és siri. Viu al camp. I nosaltres no ho sabíem. Com saber-ho? Vivia al costat de la frontera. A casa no tenien ni llum ni aigua, i els bombardejos eren continus. Va marxar ell i la seva familia, just quan ell estava a punt d'acabar la universitat. Van creuar una frontera i ara són refugiats... I viuen en una presó al mig del desert, de la que hi surt molt de tant en tant, amb permís de visita, quan justifica que té parents vivint a Jordània. Com saber qui és qui, qui és jordà o qui és siri, quan les fronteres al capdevall signifiquen tan poc?


25 de novembre,

Darrer dia a l'Emirates. Ha sortit el sol, tot i que no fa calor, i podrem actuar una altre cop a l'exterior. Anem per feina només arribar i uns 150 nens ja ens esperen. Són el grup més gran, i ells mateixos ens preparen unes catifes per sentar al públic i uns tatamis per nosaltres. La participació i el feed-back és absolut, i fem potser la millor actuació des que som a Jordània... Els números de pallasso, amb rutines i improvisacions amb el públic, són els que millor ens estan funcionant aquests dies. Però no tot surt com un vol, i tot just quan estem acabant, abans del darrer número, comencea a sonar càntincs per la megafonia del camp: és l'hora de resar. "No podeu fer música ara", ens diu una dona... i tot i que intentem continuar, matem la actuació abans d'hora.
El mateix grup de dones d'ahir ens convida a dinar entre actuació i actuació. Aquest cop sí, un dinar sencer i molt ben preparat i presentat. És el tercer dia aquí, i l'últim, i la sensació entre nosaltres i els treballadros és de que hem fet alguna cosa interessant junts. És un dinar de despedida, amb hummus, fesols, crema de formatge, pa, olives... Després passem al mòdul dels infants més menuts, on la Sheefa, una de les treballadores jordanes, ens dona unes galetes i un suc. "Gràcies, pero jo no el vull", diu un de nosaltres. "Mira", contesta ella, "aquí al desert no sempre hi ha menjar, així que si te'l dono l'agafes" (!).
La segona actuació serà per unes 200 persones. És el torn de les nenes. La veritat és que no ens agrada massa treballar pels dos grups per separat, pero val la pena dir que les nenes es porten millor i són més atentes i participatives! Entre el públic tenim a les adolescents, tapades, a un costat, mig nenes mig dones. Què extrany. Quan acabem, ens demanen que anem a una de les sales per fer-nos una fotografia amb elles soles. Normalment, no volen ser fotografiades... Culturalment, sempre hi haurà coses que se'ns escaparan.
Recollim. Marxem de l'Emirates. És l'hora de despedir-nos de la Soundus, la responsable de les activitats, que ha estat pendent de nosaltres tota la estona; del Deeya, animador jordà i un pallasso natural, grassonet i amb cara de foll, que es passava tota l'estona fent-nos riure amb les seves bogeries; de la Sheefa, una jordana pràcticament criada al Canadà que parla millor l'anglés que l'àrab; i del Youssef, que ens demana fer-nos una darrera foto de despedida, que penjarà inmediatament al FaceBook.
- "Promet-me que si torneu aquí passareu a veure'm", demana ell.
- "Et passarem a veure, però no aquí, sino a casa teva, a Síria", contestem.
- "Que Déu ho vulgui".
Esperant. A que passi el temps. A que s'acabi una guerra que viu a menys de 100km d'aquesta gàbia de filferro perduda al mig del desert. Esperant un futur que no se sap si és futur o és present. Esperant una solució, un final desconegut, una tornada a casa, un retorn a una vida quotidiana que es va acabar de sobte. Esperant, mentre plantem arbres per decorar la zona d'activitats del camp de refugiats, que ara és casa teva. Tan provisional com eterna.
Sortint del camp, pel carrer principal, fem una darrera ullada a les caravanes, pintades de colors per oblidar potser què és en realitat el lloc on viu aquesta gent i què significa la seva existència.



EXPEDICIÓ A JORDÀNIA: 2n dia, 23 de novembre




Dia nou, briefing nou. Aquesta vegada ja amb Mónica Materazzo, responsable de Terres des Hommes, la nostra contrapart princpipal. Ens vam reunir a les seves oficines, molt a prop del nostre hotel. La reunió discorre sense sorporesas: ens donen la benvinguda, vam signar un contracte de col·laboració i ens demanen precaució amb els continguts de l'espectacle, per evitar ferir sensibilitats. Després d'això ens expliquen com funciona el camp de refugiats Emirates, que és on treballarem els tres propers dies. L'Emirates és un camp gestionat pel govern dels Emirats Àrabs Unicdos (UEA), i és molt restrictiu. Ens comenten que extremem la precaució: res de portar cadenes al coll, polseres o pendents en el cas dels homes, ja que culturalment no està ben acceptats. Ens adverteixen que no ens quedem sols en el camp en cap Moment. També ens expliquen que és un dels camps més petits de Jordània, amb 4000 persones, i amb pràcticament 3000 nens. Ens diuen que, a causa del mal temps, tot es farà en interior, primer per a un grup de 75 nens i després per un grup de 75 nenes. Ens semblen pocs i negociem amb Mònica que per a futures actuacions intentin reunir més nens per espectacle (fins a 400) i ens comenten que revisaran els seus protocols de seguretat per veure si és factible.


Ens anem finalment cap al camp de refugiats Emirates. És curiós com, a poc a poc i no massa lluny de la capital, apareixes enmig del desert. L'arribada, però, espectacular. Una imatge inesborrable. Un camp de refugiats enmig del desert, perdut de la mà de Déu, on ningú aniria. Una creació de l'home per i per a protegir-se del home? Des de fora veiem la gran quantitat de barracons, ordendísimos, bé alineats, que conformen el campament, com una escola amb caravanes prefabricades però multiplicat per mil! Un espai mil·limètric, cura ... I sense ànima. Com un rusc. Entrant, de camí al lloc d'actuació, vam passejar amb la furgoneta entre els carrers d'aquesta ciutat temporal conformada per prefabricats, amb famílies dins i fora, entre barraques pintades que simulaven vegetació, rius, aigua. Un nen mai hauria de viure en un lloc així. Al final, no deixa de ser una presó de la qual no pots sortir, envoltada de militars i una tanca infinita.

La primera actuació, un cop més per les presses, ens ha deixat un sabor agredolç. El control d'accés al camp ens ha endarrerit i ens hem hagut d'activar ràpid per actuar pels nens. El camp té un equip d'animadors i monitors molt divertits, que entretenen els nens quan no són a classe. Així, de sobte, ens trobem actuant dins d'un prefabricat amb 85 nens. Un bon espectacle.

El torn de les nenes seria a dos quarts, i demanem actuar fora. Accedeixen. Han estat 150 nenes. Increïble actuar mentre veus com, fora de la tanca, passen els militars amb un cotxe amb una metralladora pesada i gossos de presa.

Ens expliquen que, d'entre tots els camps, l'Emirates és tot un luxe. Totes les famílies estan cobertes de totes les necessitats bàsiques, i és que els Emirats inverteixen molts diners. Als que els toca viure allà és com si els hagués tocats la loteria. Què irònic: un camp de refugiats deluxe.

Parlant amb els monitors ens assabentem que no hi ha 3000 nens, sinó 2000, i que ja havia actuat un altre grup de clowns amb anterioritat. Esperem que demà hi hagi molts més de 75 nens i 150 nenes! :)




EXPEDICIÓ A JORDÀNIA
 Primer dia (22 de novembre)



Comencem el dia sense el Mohammed. Sembla que el nostre conductor és l'amo de empresa de taxis a la que pertany el nostre vehicle, i sovint tindrem altres conductors. Cap problema. Jordània ens dona la benvinguda amb l'arribada de l'hivern: Comença a fer fred. Fem la primera reunió de coordinació amb InterSos al matí. Cosa ràpida. Anirem cap Irbid i Mafraq (Al nord de Jordània, a la frontera amb Síria) i concretament anem a Johud Centers: diferents centres en els que conviuen nenes i nens tant de Siria com jordans. Amb accions com la que farem nosaltres, les organitzacions humanitàries pretenen guanyar-se la confiança de les famílies refugiades i de generar sinèrgies amb la comunitat local. És important per InterSos que sigui així, doncs segons ens diuen hi ha parts de treball seu molt nous i han d'anar a poc a poc amb accions com aquestes. 

Ens acompanya personal propi d'InterSos, treballadors jordans. El contacte es molt fàcil i dinàmic amb ells. Primer ens porten a una de les escoles de Iydoun (Irbid), on plou i hem d'actuar a un pati cobert. Tenen electricitat en bones condicions i muntem tan ràpid com podem per començar a l'hora, tot i que el ritme del país fa que tot s'endarrereixi un xic. No tenien previst un allargador per l'equip, i quan aquesta arriba comencem. Per la nostra auto-exigència, no considerem que ha estat una bona actuació (és la primera...), però mirant-ho amb bons ulls i veient-ne el resultat, creiem que va anar molt bé. Va anar tot com  molt atropellat per nosaltres... Però. 200 nens i nenes ens van veure, amb molta entrega, responent a les nostres interaccions en àrab (no teníem clar si entendrien el nostre àrab) i al final, tots molt contents!


Acte seguit, carretera i manta. Ens esperen a Irhab (Al costat de Mafraq, l'altre ciutat del nord prop de la frontera). Aquest cop anem a un centre que ens desubicava un xic!: No era una escola, sino més aviat un centre cívic on vam actuar de nou sota cobert. Uns 170 nens i nenes, i també adults, van presenciar la segona actuació. Ens traiem l'espineta de la mala sensació del primer bolo:  Anem amb més calma i duem a terme un espectacle, estem convençuts, en molt millors condicions. Per segona vegada acabem, recollim, ens fem fotos a mansalva amb la canalla  fins esgotar-nos i ens preparem per marxar. Abans, però, una família refugiada, encara emocionada en acabar l'espectacle, comenta als treballadors d'InterSos que "mai havien vist un espectacle així... ni a Síria". Reconforta saber que la nostra feina, el nostre dia a dia, pot convertir-se sense adonar-nos en alguna cosa realment important per algú.
Acabem dinant a les quatre de la tarda a peu de carretera.... És un dels temes que anem detectant. Comencem molt d'hora i dinem molt tard. Tot va molt seguit i acabem afamats! Ho haurem de preveure de cara als propers dies. 


Tornant amb la furgoneta ens diuen: "Veieu aquestes muntanyes del costat? És Síria". No ens imaginàvem que estiguéssim tant, però tant, a prop de la frontera de Síria, sotmesa a una guerra acarnissada i cruel. Pocs kilòmetres ens separàven de tota la gent a qui preguntem ens diu que, tot i la proximitat, a Jordània mai hi ha hagut problemes relacionats amb el conflicte siri, "com a molt pots sentir l'espetec d'alguna bomba", diuen. Com a molt??
El primer dia es difícil fer-se a la idea de la realitat del país. Ens crida la atenció el fet de que ens sigui difícil detectar quins infants són d'un lloc o d'un altre. Jordània no és un destí idílic, és un lloc feréstec i gris. Desangelat. Però la gent agraeix molt el fet de que hi siguis, agraeixien el que fas i t'ho fan saber... tot i que som uns nouvinguts i sabem perfectament que estem encara molt desubicats! 



Gira a Kosovo, agost 2014, diari de viatge

El sol i la calor no poden amb nosaltres, seguim de gira a Kosovo! 9 i 10 d'agost.

9 d' agost

Avui ens desplacem a la zona oriental propera a la frontera amb Sèrbia, a una regió muntanyosa anomenada Vushtrri. Ens obren una escola perquè nens que viuen en cases aïllades en el camp puguin acostar-se a veure'ns. És una zona agrícola gairebé carreteres ni ciutats importants. Els adults senten gran afecte per Espanya perquè les forces de la KFOR que van ajudar a la reconstrucció de la zona eren espanyoles i van passar més de 8 anys vivint allà. Vénen uns 30 nens vestits de diumenge acompanyats dels seus pares, i molts arriben a tractor. Són tímids però estan molt atents durant tot l'espectacle i gaudeixen molt amb les nostres pallassades. Les famílies es diverteixen tant o més que els nens, i en acabar ens abracen i ens parlen de lo agraïts que estan. Ens expliquen que molts d'aquests nens amb prou feines es mouen de casa en tot l'estiu perquè les comunicacions són difícils i els pares treballen al camp, així que aquest ha estat un gran esdeveniment per a ells.


© Pallassos Sense Fronteres

© Pallassos Sense Fronteres

© Pallassos Sense Fronteres

© Pallassos Sense Fronteres


10 d'agost

Avui és un dia intens perquè tenim tres bolos programats. Els dos primers són en comunitats romanís prop de Pristina, Fushe Kosova i Plementina. Són poblats de barraques i habitatges destrossats en els quals som rebuts amb afecte pels líders de la comunitat. Muntem l'escenari en un descampat on, mentre els nens esperen pacients sota un sol abrasador a que l'espectacle comenci, pasturen ovelles, vaques i cabres.

El públic romaní és un regal: riuen a riallades, aplaudeixen, ballen, canten, parlen, criden i fins i tot es fiquen a l'escenari per ajudar-te. Prenen partit clar en cas de conflicte i adoren al clown víctima de la injustícia. No tenen consciència que l'idioma sigui una barrera i s'acosten a nosaltres amb total familiaritat. En aquest entorn pobre i degradat, és meravellós veure nens tan feliços i confiats. Davo i Lucie veuen a aquests nens molt semblants als hindús o els africans, veuen en ells la mateix sorpresa, la mateixa màgia.

Vivim un moment emocionant en Fushe quan els nens envolten el cotxe i vénen corrent amb nosaltres a la sortida del poblat. Amb l'últim accelerada, els deixem enrere dient adéu i rient a riallades.

A la tarda actuem en un orfenat de Pristina. Vénen nens que viuen amb famílies d'acollida i altres les famílies naturals tenen problemes i reben l'ajuda de la comunitat. L'energia és densa i es respira una tristesa resignada. Nosaltres estem cansats però donem tot el que ens queda perquè aquests nens i les seves mares puguin tenir una estona d'alegria. L'espectacle els diverteix i els emociona, i també a nosaltres.

Acabem el dia molt cansats però amb el cor ple de les mirades, els somriures i la calidesa de tots els nens als quals anem coneixent en aquesta caravana de l'alegria.




"Serbis, albanokosovars, turcs o roma... Tots els somriures ens enamoren a Kosovo! 7 i 8 d'agost.

© Pallassos Sense Fronteres

© Pallassos Sense Fronteres

© Pallassos Sense Fronteres

© Pallassos Sense Fronteres


7 d'agost

Actuem en Gracanica, un enclavament serbi a 5 km de Pristina. Vénen uns 40 nens, la majoria d'origen romaní, coneguts com "roma" i alguns serbis. Entre ells no es mesclen, se senten a diversos metres de distància. Són dos públics completament diferents; mentre els roma canten, ballen, imiten tots els nostres gestos, volen entrar a l'escenari ... (o sigui, són un públic magnífic per a un clown), els nens serbis són més tranquils i interactuen menys. 

A la tarda vam viatjar a Mamusha, una població turca a prop de Prizren. Actuem per més de 100 nens turcs que s'aixequen durant l'actuació, parlen amb els veïns... però gaudeixen de l'espectacle. En acabar, una nena preciosa s'acosta a David i amb ulls brillants li deixa anar una parrafada de la qual no entenem una paraula però ens emociona molt. 

En només dos dies hem actuat per serbis, turcs, albanokosovars i roma. Són ètnies i cultures molt diferents que provoquen que una actuació no tingui res a veure amb l'anterior. Està sent un gran aprenentatge vital i artístic. 


8 d'agost

Després d'una hora de carretera dolenta arribem a Mitrovica, una ciutat dividida pel riu Ibar en dos emplaçaments ètnics diferents, un albanokosovar i un altre serbi. Quan vam començar a muntar l'escenari, l'amo de la botiga del costat protesta perquè no vol que li tapem l'entrada. Per poder actuar en aquest lloc sense entorpir el pas hem de enganxar l'estructura d'escenari a la vora d'una font sense aigua i anar saltant de la font a la vorera en cada entrada i sortida ... qui va parlar d'agulletes? 

Està demostrat que davant les dificultats ens creixem, i vam aconseguir fer un show rítmic i ple d'energia que enganxava al públic. Fins i tot l'amo de la botiga va portar als seus fills per veure'ns i cada vegada s'hi afegien més vianants fins arribar a les 200 persones. En acabar, els nens ens abracen, ens besen, es treuen mil fotos amb nosaltres i ens ajuden a carregar el cotxe. Quin gust donar i rebre tant d'amor! 

A la tarda actuem en un poble de població albanesa anomenada Tuneli. SSF (Sports Sans Frontieres, la nostra contrapart) s'espera a que vinguin alguns nens i nenes roma a veure l'espectacle però no apareixen. L'atmosfera és dura, es veu que és un lloc deprimit i ens expliquen que hi ha molts casos d'inestabilitat familiar. Els nois són violents i les noies tímides. Actuem a la part posterior de l'escola i hem d'escombrar els vidres trencats que omplen l'espai. Els nens aplaudeixen i criden, es diverteixen molt. En acabar l'espectacle, ens intenten treure nassos i barrets i des del clown ens les enginyem per posar límits jugant ... o ho intentem. Voluntaris de SSF ens diuen que per a molts d'aquests nens serà un record únic perquè mai han vist cap espectacle, i potser no tinguin moltes més oportunitats de fer-ho. Quedarà en la nostra memòria la imatge dels nens del poble envoltant el cotxe a la nostra arribada per començar a jugar el més aviat possible.

En dies com avui, és fàcil recordar el motiu pel qual un decideix fer-se pallasso sense fronteres.



Gira a Kosovo, agost 2014, diari de viatge

"Maletes rebudes, comença l'espectacle!
Maletes arribades! © Pallassos sense Fronteres

Kaçanik © Pallassos sense Fronteres

Stërpcë  © Pallassos sense Fronteres

Kaçanik © Pallassos sense Fronteres


5 agost 



 Esmorzem amb una notícia excel·lent; Germanwings, davant la campanya que PSF ha fet a les xarxes socials explicant el nostre cas, es compromet a portar-nos l'equipatge avui mateix. Com no ens acabem de fiar, preferim seguir buscant la resta del material que ens falta per estar segurs que l'endemà podrem arrencar la gira. Passem tot el matí de compres i vam aconseguir trobar tot el que necessitem per fer el nostre espectacle. Per sort, Prístina és un somni per trobar roba de clown; hi ha multitud de botigues de segona mà i fins i tot en les de primera mà no falten els pantalons estrafolaris i els elàstics de colors. 

 Dediquem la tarda a assajar i a la nit anem a l'aeroport a recollir les maletes, que arriben sanes, salves i completes des de Viena. Gairebé petonegem als nois del lost & found (Objectes Perduts) de l'aeroport quan veiem que efectivament han arribat... Kosovo here we go!! 


6 agost 

A les 8 del matí el nostre xofer ens recull i viatgem cap al sud, a l'enclavament serbi de Stërpcë, prop de la frontera amb Macedònia. Situat més o menys a 1,5 hores des Pristina, és un poble tranquil envoltat de muntanyes verdes. Sport Sans Frontieres ens explica que la població aquí és poc participativa i no esperen molts nens. Comencem a actuar amb poc públic però, atrets per la música i els aplaudiments es van unint més nens i acaben sent més de 50. Nosaltres vam gaudir molt aquest primer espectacle, els números funcionen bé i els xavals es van animant fins a acabar jugant i traient milers de fotos amb nosaltres. Fins i tot la televisió sèrbia ens fa una petita entrevista ... som celebritats locals! :-) 

 Se'ns posa el cor a 100 quan un nen s'apropa a David i li pregunta si demà tornarem ..... guau, nus a l'estómac. No podem imaginar millor començament per a aquesta gira. 
 A la tarda actuem en Kaçanik, una petita ciutat propera habitada per albanokosovars. Uns 100 nens molt entregats des del principi, gaudint, cantant i rient al 200% amb cada petit gest, sortint a ballar a l'escenari ... quin gaudi més gran  per a tots! 
 Som quatre artistes molt afortunats i agraïts per la rebuda que Kosovo ens està donant, i només és el primer dia de la gira!




Gira a Kosovo, agost 2014, diari de viatge

"Penjats com una llonganissa a Kosovo!"


Paròdia de l'equip d'artistes a Kosovo per explicar la situació de l'equip en no disposar de l'equipatge, que va ser extraviat per la companyia aèria. (c) Pallassos Sense Fronteres

2 d'agost 

  Com nens que no poden dormir, arribem a l'aeroport de Barcelona a les 8 del matí, més de 2 hores abans de la sortida del nostre vol a Prístina. Després d'esperar més de 40 minuts per l'obertura del taulell, comencem el check-in. L'hostessa s'equivoca en l'etiquetatge de la maleta de Davo però ens jura i perjura que ho arreglarà després. Mal presagi... Un vol tranquil amanit amb un sandvitx alemany de formatge i mantega i aterrem a Berlín. Com que no tenim la targeta d'embarcament de l'enllaç, ens toca fer gairebé una hora de cua envoltats de famílies carregades de maletes. Fa olor de vacances en aquesta sala d'embarcament. Al taulell de control de passaports dels policies alemanys es prenen molt seriosament la seva feina i ens paren una bona estona perquè comproven que Davo havia denunciat el robatori de la documentació feia poc temps. Finalment tot s'arregla i arribem a temps a l'avió. De fet, vam arribar sobrats perquè hi va haver un retard de gairebé una hora. 

  Quan per fi vam arribar a Pristina, després de més de 12 hores de viatge, passa el pitjor, les maletes no surten per la cinta d'equipatge, així que invertim una altra mitja hora a posar una reclamació al taulell del lost & found (Objectes perduts). Per fi sortim al vestíbul de l'aeroport i coneixem Sabri, el nostre guia-intèrpret i xofer, un noi molt agradable que ha viscut a Alemanya diversos anys i que com a curiositat, ha col·laborat en l'elaboració de la guia Bradt de Kosovo (La competència de les guies de viatges Lonely Planet). 

  Sabri ens porta al nostre allotjament a Prístina, un pis enorme i molt còmode situat en una zona residencial de la ciutat. Allà ens espera la Judit, treballadora de l'OSCE, que ens organitza la  segona setmana de gira. Ens acomodem i sortim a sopar amb la Judit i en Sabri al centre de la ciutat. 

3 d'agost 

  Avui és el nostre dia de descans. Aprofitem per recuperar-nos del viatge, assajar i, sobretot, informar-nos de la situació del nostre equipatge. Fem una trucada al lost & found de Pristina i ens informen que les maletes estan a Berlín però no saben quan arribaran. Consultem l'assegurança de viatge i intentem contactar amb Germanwings sense èxit. El fet que sigui diumenge ens dificulta les coses. 
  Vam decidir menjar a casa aprofitant la comoditat del pis i que tenim diversos supermercats molt a prop. A la tarda seguim assajant i trucant a tots els llocs que se'ns ocorren perquè s'agilitzi el tema de l'equipatge. Judit ve a veure'ns i ens ajuda amb les trucades. Sortim a sopar alguna cosa i al veure que seguim sense notícies de l'equipatge, decidim avisar a SSF (Sports Sans Frontieres (Esports Sense Fronteres), un dels nostres socis durant la gira) de la situació perquè dilluns tenim un espectacle a les 15 hs. 

4 d'agost 

  Ens dividim en dos grups: un es dirigeix ​​a les oficines d' Sports Sans Frontieres a comentar-lis que no tenim el material de l'espectacle i que ens veiem obligats a cancel·lar l'actuació de la tarda, i l'altre grup es dirigeix ​​a l'aeroport disposat a encadenarse si cal per tal d'aconseguir l'equipatge. Thibault d'SSF revisa amb nosaltres el plànning de la setmana. Li avancem que, si durant la tarda no apareixen les maletes, no podrem tampoc actuar dimarts. Es mostren comprensius amb la situació. 
  A l'aeroport les notícies són dolentes; desconeixen la ubicació de les nostres maletes. Truquem de nou a l'assegurança per organitzar un pla alternatiu per si les maletes realment no arriben i hem de comprar el material que ens falta a Prístina. Esperem al vol de Viena per si l'equipatge ve en ell però no hi ha sort. Per fi apareix un empleat al taulell de Germanwings, però la seva funció és vendre bitllets i no ens ajuda. Una hostessa d'Austrian Airlines ens ajuda a fer algunes investigacions i ens comenta que sembla que les maletes ja van sortir mal dirigides des de Barcelona. El resum de la situació és que fins que les maletes no apareguin en algun aeroport de Prístina no poden fer res, i Germanwings es desentén fins al 6è dia després de la pèrdua. L'actitud d'aquesta companyia és intolerable. 
  Al migdia, cansats d'aquesta espera, vam prendre la decisió de pensar que el nostre equipatge no arribarà i sortim a comprar el material que cal guiats pel nostre xofer. Trobem unes quantes coses i això ens dóna esperança per seguir per aquest camí. 
  A la tarda vam parlar amb els nostres contactes i modifiquem el planning per poder complir amb l'actuació de l'Aliança Francesa que farem el diumenge 10 al matí, i el de TIP que serà el mateix dia 10 però a la tarda. 
  Ens anem al llit molt cansats però amb algunes coses ja avançades, i amb l'esperança que les gestions que des de l'oficina de Pallassos Sense Fronteres s'estan fent des de diumenge a través de correu electrònic i en les mitjans socials ajudin a agilitzar la solució el problema. 

Demà tocarà seguir comprant i assajar l'espectacle per fer-li els canvis necessaris. Tenim moltes ganes de començar a actuar!!


Projecte a Jordània: Més de 1500 nens i nenes ja han acmopanyat als Pallassos Sense Fronteres en la primera setmana de gira!



 Acabem la nostra primera etapa de la missió humanitària de Pallassos Sense Fronteres a Jordània. El temps passa ràpid i de manera intensa en aquesta terra mil·lenària, complexa i sorprenentment tranquil·la.

En menys d'una setmana hem actuat per més de 1500 persones, en la seva major part infància Síria refugiada com a conseqüència de la terrible guerra civil que assola el país. Però la gran varietat de procedència dels centenars de milers de refugiats que acull Jordània ens ha dut a actuar també per a refugiats Palestins, Libanesos, Sudanesos, Kuwaitians... És Jordània sens dubte un país ple de països, persones com nosaltres que intenten recomposar les seves vides dins d'una "normalitat" no exempta de tristesa i nostàlgia.

Tot està sent una gran Benvinguda per a nosaltres aquí: A Jerash , a Aljoun, a Madaba o a Mafraq estem sent rebuts entre aplaudiments i agraïments que fan sentir-nos còmodes, alegres i juganers i ens ajuda a encendre el riure en escoles, centres socials, a l'aire lliure o en teatres... Aquí, allà, fora o dins, amunt o avall... És igual... Ens sentim preparats i plens d'optimisme per celebrar cada trobada. Poc importa si cal parar l'actuació per la la oració de les mesquites, si uns nens vénen i altres se'n van a deshora, és tot meravellosament imperfecte, com l'ésser humà, com la vida que ens empeny... I en aquesta aparent confusió no deixem d'aprendre...

"De quin costat esteu del govern o de la rebel·lió Síria?" Ens llança la pregunta un jove encoratjat... En aquest instant un panet vola fins precipitar-se sobre el cap d'un pallasso... Rialles i fi de la resposta!

Encara no podem ni volem oblidar que actuem de vegades a molt poca distància de la guerra, encara que no podem ni volem oblidar que el nostre públic viu o ha viscut una història que mai podrem ni tan sols imaginar... Neguem dirigir la nostra consciència cap a la compassió o la pena, no és aquest el nostre motor, ho oblidem tot... Volem estar cent per cent presents, amb ells, per trobar-nos junts en el joc i guanyar-nos un gran aplaudiment que faci que cada segon la guerra estigui més lluny, més lluny, més lluny...

És això en el què creiem i pel que ens vàrem enrolar amb Pallassos Sense Fronteres en aquest meravellós viatge, aquest és l'objectiu d'aquests humils pallassos: Buscar el joc una i altra vegada, sorprendre'ns i sorprendre, ser acuradament bojos amb el nostre públic, mirar cadascun dels centenars de bells ulls amb la major honestedat possible.

Som aquí per fer riure, ni més ni menys, i per oferir-los el nostre afecte amb una visita que difícilment estarà a l'altura humana de la benvinguda que ells ens donen. Estem aquí perquè sàpiguen que algú està pensant en ells i que a Occident no tothom està completament cec, sord i mut.

Seguim...

Fausto, Pasquale i Lolo.
 
 (c) Totes les imatges, Pallassos Sense Fronteres. Tots els drets reservats.













Projecte Colòmbia: Camí de Buenaventura


Segona etapa de l'expedició. Ens hem endinsat ja en els barris més durs de Colòmbia. Enganxats a la capital, a Soacha, s'apleguen suburbis en què regeix una llei aliena a la de l'exterior imposada a por i plom pels grups i bandes, paramilitars o simplement mafiosos que governen els barris.

En Alts de la Florida hem treballat dos dies al Centre de Suport Escolar, un oasi entre la violència i la pols que ofereix un raig de llum als nens. El segon dia, oportunament escortats per personal de l'ACNUR i l'escola, vam sortir a fer un improvisat cercavila pels carrers veïns per convidar els nens a l'espectacle, i palpem el clima de desconfiança i por. Fronteres invisibles parcel·len al barri i ningú s'atreveix a sortir del seu sector. La violència aguaita darrere de qualsevol cantonada, i un silenci ominós cobreix el barri.

Això contrasta cruament amb la innocència que hem trobat actuant per a aquests nens. Chiquitos, d'entre 3 i 6 anys, ja estaven emocionats abans que comencéssim. Encara que mai hagin vist un pallasso, intuïen que s'anaven a riure. La rebuda va ser grandiós els dos dies , l'espectacle inoblidable, i el que ens portem al cor per sempre és a aquest centenar de nens demanant-nos a l'uníson al final de la funció: " no vagin, no vagin".
Però havíem de marxar. A Buenaventura, que serà l'últim capítol de l'expedició. Curiosament, entrem a Bogotà amb un alcalde i, als cinc dies, ens hem anat amb un altre. Colòmbia és així.

Us deixem una sèrie d'imatges d'aquests dies!

Fotografies d'Edu León per Pallassos Sense Fronteres. (c) Tots els drets reservats.





















Últims dies d'activitats al Líban


19 març 2014

Culminem un llarg dia amb tres shows en què per fi veiem el sol a Líban! !
Un sol de justícia ens ha acompanyat amb els més de mil nens que hem visitat avui. Tres camps de refugiats sirians, gestionats per Unicef ​​i per l'associació Libanesa Beyond, dels que ja guardem un lloc en el nostre cor. Grans tendes de campanya a manera d'escola envoltaven els llocs on hem actuat. Dins penjaven dibuixos, cançons, taules de multiplicar...

Avui excepcionalment ens acompanya un equip d'Unicef ​​d'Irlanda, al costat de dos periodistes d'aquest país que estan realitzant un reportatge sobre el treball en els camps.

Arribem al primer campament i ja estava declarat dia de festa, s'havien repartit gorres, antifaços de colors i maquillat a tots els nens... Ens esperen ansiosos.  

El segon campament és a Faida, situat a la zona muntanyosa de Bekaa. Baixem vestits de pallassos del cotxe i comença de nou l'espectacle ! !

L'últim espectacle del dia va ser realment especial, més de 500 nens de tots les edats ens esperen per veure la "Caravana del Riure", i no només això, també estan desitjant oferir alguna cosa, després de l'actuació nosaltres esdevenim públic excepcional ja que som els seus convidats d'honor. Tots els nens ens canten una cançó que ells mateixos han escrit. Els responsables de BEYOND ens fan una traducció simultània :

"Venim de molts llocs de Síria

Però ara vivim tots en un camp

No ploris per nosaltres , plora pels que ja no estan

Ja no volem tenir més por ,

Som éssers humans i volem rebre una educació ..."


... El riure , es va tornar en profunda emoció, i després de la cançó ens aixequem tots a ballar i ballar, per acabar el dia amb un somriure ben gran als nostres cors ...





20 març 2014


La primavera ens rep en Bekaa. Avui és el " dia del nen" al Líban i ens esperen centenars de nens en una escola. Actuem al pati del col·legi, meitat sol, meitat ombra. L'ombra s'agraeix després d'haver-nos torrat pels efectes del sol del dia anterior. També agraïm de cor l'hospitalitat i ajuda de la direcció i professorat del centre. Després de l'actuació, al acomiadar-nos, ens regalen unes flors.

La segona actuació del dia és en un teatre. Si, si, en un dels camps de refugiats sirians han preparat un teatre en un gran espai. Han construït una tarima amb cortines, un petit teatre de titelles, i un aparell de so. Tot un luxe per al que ens envolta. Abans del nostre show, els nens ens mostren el seu: Titelles, escenes teatrals i cançons... Quina gran jornada d'artistes acompanyats de responsables d'Unicef ​​al Líban i La Fundació Beyond!!


Expedició al Líban: Actuacions a campaments de la Vall de la Beka'a
Dilluns 17 de març



Viatgem cap al nord-est del Líban, molt a prop de la frontera amb Síria, a la regió de Beka'a. Mai podíem imaginar quan sortim d'Espanya veure neu tan de prop en un país com el Líban, però sí, les muntanyes nevades envolten els campaments de refugiats sirians per als que actuem avui. La primera actuació va ser multitudinària, més de 500 nens Sirians i Libanesos reunits a l'interior d' un col·legi per la pluja . Escenari molt petit, però emocions molt grans, una explosió d'energia concentrada en un espai reduït. És admirable la tasca dels cuidadors, professors i nens per l'ordre, paciència i respecte que van tenir per fer possible que tots poguessin gaudir de l'espectacle.

La segona actuació la realitzem a l'aire lliure en un camp de refugiats molt prop de la frontera amb Síria, tan a prop, que només una muntanya i 20 minuts en cotxe separa els refugiats del seu país. La primera fotografia que vam fer en arribar, va ser la d'un nen amb els peus descalços que ens mirava com si fóssim d'un altre planeta (cal dir que vam arribar vestits i maquillats de l'actuació anterior). Vam accedir a l'espai d'actuació i allà ens estaven esperant unes mirades de nens que ho deien tot, i uns pallassos que estaven disposats a donar el millor de si mateixos. Ni tan sols la incipient pluja va poder aturar l'espectacle, d'allà no es movia ningú, ni ells es volien anar, ni nosaltres tampoc, així que ens vam quedar una bona estona més fent-nos fotos i jugant amb ells. Quan per fi vam recollir les nostres maletes sota la pluja i el fort vent, cap nen ens va voler dir adéu, sinó fins aviat .







Dimarts 18 de març


A causa de la situació crítica que travessa la ciutat de Trípoli, reflex de la guerra a Síria, que ha anat empitjorant gradualment des de la nostra arribada al Líban i amb tota la pena del nostre cor, hem hagut de cancel·lar les dues actuacions previstes per avui al Handicap Center de Trípoli i alcamp de refugiats palestins de Beddawi perquè que no es podia garantir la seguretat en els nostres desplaçaments. Afortunadament teníem un pla B i no ens quedem de braços creuats. Vam tornar a actuar al centre de registre de refugiats de Beirut on continuen arribant centenars de refugiats diàriament. Segons les responsables del centre, podem actuar allà quantes vegades vulguem perquè desgraciadament nostre "públic" es renova cada dia.   



Des de Colòmbia: "¡Eh! Payaso, payaso!
Diumenge 16 de març de 2014

Complerts cinc dies del projecte a Colòmbia hem tingut ocasió de visitar Medellín, Quibdó i, des d'ahir, Bogotà, i començar a adonar-nos de la realitat d'aquest país, aparentment tranquil, però amb un conflicte soterrat que dura ja masses anys.

És precisament a la població desplaçada ( més de 3 milions ) cap a on va dirigit el nostre treball de la mà d'ACNUR. Afortunadament hi ha organitzacions i gent entregada als altres com Olga, la directora de la corporació Les Cometes, prop de Medellín, que fa anys que lluita per tornar una vida digna a les famílies d'aquest barri. Allà vam fer dues funcions per a nens petitons, de 2 a 9 anys, que van estar envoltant-nos tot el dia cada vegada que ens veien per les instal·lacions abraçant-nos i cridant-nos: "Eh, pallasso, pallasso!". O la que realitza ACNUR a Villa Espanya, un assentament per a desplaçats als afores de Quibdó que amb els anys s'està convertint en residència permanent. Dissabte actuem a la casa comunal per a nens i joves de la zona que han fundat AJODENIU (Associació de Joves desplaçats Nova Il·lusió), on duen a terme una tasca de formació, lluita social i denúncia, com un documental que volen gravar sobre el maltractament infantil i la violència sexual i de gènere. Es van mostrar molt agraïts i ens van demanar que tornéssim i no ens oblidem d'ells.


Estem coneixent el caràcter afable, respectuós i alegre dels colombians. A la nit de divendres vam poder observar com els carrers de Quibdó s'omplien de gent jove i no tan jove, bevent i compartint amb la salsa i el reggaeton a tot volum. Una cançó deia : "Ballarem fins que surti el sol i, si no surt, fins que vingui el dilluns". Aquest és l'esperit vital d'aquest poble. No es mereixen tant crim i tanta violència.

Us deixem amb una selecció d'imatges d'aquests primers dies realitzades pel fotògraf voluntari Eduardo León, que acompanya l'equip.

Totes les imatges: Copyright Pallassos Sense Fronteres / Eduardo Lleó

Copyright Payasos Sin Fronteras / Eduardo León

Copyright Payasos Sin Fronteras / Eduardo León

Copyright Payasos Sin Fronteras / Eduardo León

Copyright Payasos Sin Fronteras / Eduardo León

Copyright Payasos Sin Fronteras / Eduardo León



Copyright Payasos Sin Fronteras / Eduardo León


Caravana de somriures al Líban (2)
Dilluns 17 de març de 2014

Avui és un d'aquells dies en el què ser pallasso sense fronteres pren més sentit que mai. Reunits a l'habitació intentem posar en ordre les mil emocions d'aquest dia. Moltes meravelloses, altres contradictòries .

Comencem el matí al centre de Registre de refugiats de Beirut, milers i milers de desplaçats de la Guerra de Síria arriben cada dia a inscriure, la cua dóna la volta a l'edifici. Entre ells moltíssims nens desubicats com els seus pares. Ha estat una de les actuacions més emotives , la incertesa es va convertir en riure per uns moments ...


Seguim la nostra ruta entre embussos de trànsit per Beirut fins al camp de refugiats palestins de Shatila. Descriure les condicions en què viuen des de fa més de 60 anys és gairebé impossible, i la manera tan afectuosa i càlida amb la que vàrem ser rebuts, es quedarà per sempre en els nostres cors. L'actuació ha estat adrenalina en efervescència. Després de l'actuació ens van reunir a l'oficina del director amb la resta de responsables del camp i de sobte hi va haver un silenci màgic on les paraules sobraven... Només amb les mirades  ens ho estàvem dient tot. Que bonic llenguatge. Ells mateixos ens van dir que :

 "Heu aconseguit una cosa que no havíem vist mai, especialment ara en aquests temps tan difícils, que és reunir a la mateixa plaça a Palestins, Libanesos i Sirians amb el llenguatge més universal que existeix, que és el riure ".

Us deixem amb unes imatges de l'actuació al camp de refugiats de Shatila. 

( c ) Totes les imatges : Pallassos Sense Fronteres









Caravana de somriures al Líban! (I)
Divendres 14 de març de 2014

No portem ni tres dies en aquest país i són tantes les emocions que hem viscut i tal la intensitat del dia a dia, que és molt difícil resumir en tan poques paraules el que sentim. UNICEF és la nostra contrapart i encara que estan desbordats per la situació dels refugiats sirians al Líban, han obert un forat per coordinar aquesta expedició juntament amb Pallassos sense Fronteres. És tal el caos que hi ha als camps de refugiats, que sumen més de dos milions de sirians repartits per tot el país, la qual cosa dificulta la logística per dur a terme aquesta missió.

Hem fet quatre actuacions, dos a un centre cultural al sud del Líban i dues en els camps de refugiats al nord prop de Trípoli. El que més ens ha impactat ha estat veure a famílies en una situació infrahumana. Habitatges fets a base de plàstics, cordes i pals, que es sostenen amb prou feines sota una climatologia adversa. Però tot i això hem posat tota la nostra energia per portar el que ara nosaltres podem aportar, que és fer brollar dels seus cors aquest somriure que ens fa ser humans utilitzant un llenguatge universal que uneix a tots els pobles: el riure.

Des de Beirut, continuem amb la missió.

Us deixem algunes imatges d'aquests dies !
(c) Pallassos Sense Fronteres












                       


Expedició a Etiòpia: El dia a dia (Febrer 2014)

Si ets un turista, segurament no et pots adonar de la diferència entre un poblat local i un camp de refugiats, les cases dels camps on hem estat aquests dos últims dies, podrien ser ben bé de gent local:

Les fonts bullint de bidons de plàstic groc, rucs carregant l'aigua, humanitat amb paraigües, alumnes amb llibretes de dos folis, cases construïdes i futbol a totes hores.
Si tens la sort, com nosaltres estem tenint, de compartir uns instants amb les dones i homes refugiats del camp, si que trobem certa diferència: la gratitud. Als camps no som dòlars amb potes. Acabem una actuació al camp de Hitsas (aquest camp és molt nou, i si que es veu que els habitatges encara són tendes) i se'ns acosta un home jove amb
el seu fill de no més d'un any. Ens diu que avui és l'aniversari del petit, i que si podem fer alguna cosa per ell. Li cantem "Happy Birthday" en Anglès. Ens sentim un xic extranys, però ell somriu satisfet agraint el moment, el fill ens agafa la mà i ens diu adéu amb uns ulls com platerets anunciant un canvi en la seva rutina. N'hi ha hagut molts d'aquests moments.

Hem produït un canvi en la seva rutina? Sí! Només per uns instants, només per un dia de totes les setmanes i anys que estaran en el camp.

Salut!!






















Expedició a Etiòpia: Primeres Sensacions a Shire

A Catalunya neva, a Shire cau un sol de 35ºC en un descampat que serveix de pati d'escola. És la nostra tercera actuació a Etiòpia. Estem a l'escola local de Hitsas on nens i nenes locals comparteixen aules amb nens i nenes refugiats d'Eritrea.
Algú ens pot explicar d'on surt l'energia per muntar, actuar, desmuntar en 15 minuts, arribar, muntar, actuar, desmuntar i jugar, en menys de 4 hores?
Nosaltres tenim una possible resposta: l'energia la traiem del riure d'uns nens i nenes que amb cara de sorpresa i intriga ens ho donen tot.
Gràcies.

Trup de Nassos

©Trup de Nassos/PSF

©Trup de Nassos/PSF

©Trup de Nassos/PSF







VIATGE al LÍBAN, dies 5, 6 i 7 de desembre
Tortell Poltrona


Arribem al Líban desprès de vuit hores interminables d'espera a l'aeroport d'Istanbul. Venim de Munic de fer una gala amb CWBI, amb prou èxit, si mirem el ressò que en els mitjans ha tingut.
Crec si no m'equivoco que serà la vegada que he fet actuacions en menys temps a països i continents diferents, del 18 al 22 de novembre a Equador (Lago Agrio i Quito), del 22 al 28 a Colòmbia (Bossa), el 2 Alemanya (Munic) i a partir del 4 de desembre Líban, dia que es va gastar amb reunions i una visita al barri de Sabra i Chatila, famós per una matança de milers que ha passat a l'historia per vergonya de la humanitat.


Ens estem a l'hotel Cavalier, (restes de la cultura francòfona), en un barri benestant, al llevar-me puc pensar que estic en una ciutat Europea un dia qualsevol de començament de la tardor, amb avingudes àmplies botigues i de luxe, tràfic horrorós de cotxes d'alta gama, al costat de barris (camps de refugiats) en que, una moto 49 es un luxe i els carrers son de metre escàs, el barri (camp) no es pot estendre i creix en sentit vertical, els carrers son plens a besar de cables i formen una teranyina sobre el teu cap, la llum bé i va i tothom qui pot té un generador.

Avui dia 5 hem marxat cap el nord a , a dues escoles super poblades de nens i nenes que venen fugint de Síria. La situació d'aquests nens vulnera el sentit comú més elemental i per descomptat els drets d'infantessa. El govern del Líban no vol muntar camps de refugiats, probablement a causa de l'experiència que han tingut amb la diàspora Palestina. La veritat es que aquest territori es un puzle de figures que no encaixen en el sentit més estricte de la paraula. Cristians, Drusos, Xiïtes, Sunis, Armenis... fins arribar a 18 religions. Aquí la religió figura en la teva carta d'identitat i el nom i cognom defineixen el teu lloc de procedència...........................................
Cultures que no encaixen en res, ni en la forma de resar, ni de pensar, pot ser que l'únic que comparteixen es el hummus, i determinats plats.

Hem fet dues actuacions  més a munt de Trípoli, ciutat on la guerra és evident: A Tal el Ziraa School amb uns 600 nens i nenes i una mica més tard a Bourg al Arab School amb uns 700 nens i nenes. Son les nostres primeres representacions. L'Equip funciona, tenim una combinació de números de Circ de molta qualitat i de comicitat. Els acròbates van vestits amb uns monos de colors llampants amb gorres molts divertits, roda de circ, puls i bàscula, entre mig faig el número del maquillatge, la puça, un joc de mans i un numeret de participació. Anem a dormir amb la sensació de la feina feta.

Dia 6: Ens llevem i cap al barri Armeni, Bourg Hammoud, allà ens trobem una escoleta amb trenta alumnes, deuen tenir entre 6 i 12 anys, l'escola es petita i no te cap lloc per fer l'espectacle, decidim fer ho al carrer, no es ample, hi han cotxes aparcats, en podem moure un, l'altre no trobem el propietari, marquem el lloc de la bascula per evitar la teranyina de cables que teixeixen el sostre del carrer, fem l'actuació que funciona excel·lentment per a petits i grans si afegeixen el veïns, que ens miren amb cara d'al·lucinats. Un senyor gran passa per el vell mig de l'escenari, es Beirut, un puzle on tot es possible. Passem per l'hotel, dutxa, menjar i enfilem una carretera de pujada cap Aley, passem del nivell del mar a més de 600 metres, es veu Beirut enmig de la pol·lució i al fons el mar que segur fa temps que hi es. Arribem a l'escola de Aitat School ens esperen 800 nens, ens canviem en una habitació plena de xuxes. L'espectacle va d'allò més bé, tant, que els mestres s'han convertit amb animadors i casi destorben. A sopar i dormir.

Dia 7: Cap al sur del país, a El Buss, zona de Al-fatah, un camp de refugiats palestins que porta des de 1948 i on hi han nascut tres generacions més. Com es habitual no pot créixer amb extensió i per tant es creix en alçada. Passem els controls amb petits ensurts, el camp es ple de botigues i botiguetes d'economia de subsistència, podem dir que es una societat que viu de l'intercanvi, res es llença, tot s'aprofita.  A l'espectacle 800 nens i nenes de 6 a 14 anys, 600 de l'escola i 200 d'una altre escola que no volen que s'ho perdin, xalen de debò, hem de refer el cercle de guix amb el que iniciem l'espectacle dues vegades per por de no poder acabar i que ells es facin mal. Abans de començar l'espectacle marquem mitja circumferència d'uns 12 metres de diàmetre amb guix. 
En acabar anem a menjar a l'associació que ens ha donat suport que es desviuen per nosaltres, i ens acaben regalant un record (un petit arbre de nadal) que seria incomprensible si no estiguéssim a dins del puzle que estem.

Tornem cap a Beirut i no podem anar al campde refugiats palestins 
d' Ein-el-hewlue, que vol dir ull bonic, (A Saida), ja que hi ha un tiroteig. Improvisem un bolo al barri de Bourj Hammoud, a Beirut, on plou a bots i barrals... Improviso amb una bossa de plàstic i un parell de jocs de mans i prometem tornar-hi dilluns per poder fer l'actuació completa.

Us deixem amb una selecció d'imatges d'aquests dies!!

Totes les imatges: © Samuel Rodríguez/PSF





















PALESTINS, I REFUGIATS

Dilluns 25 de novembre

Projecte a Jordània, actuació en el camp de refugiats de CiberCity, específic població palestina de Síria. Comencem amb un vídeo d'aquest dia?






Albert Grau ( Denguito ) ens explica en primera persona:

"Avui actuem en Ciber City . Refugiats palestins a Síria que la guerra va desplaçar de nou. Torno a un camp de refugiats palestí amb Pallassos Sense Fronteres. Ja ho vaig fer el 2005 i el 2007 a Cisjordània, el 2008 a Gaza i el 2012 al Líban. Sempre m'ha impressionat la capacitat de supervivència , de tornar a començar sense perdre la dignitat com a poble palestí. Ciber City és avui un sol edifici on conviuen 400 persones en un ambient dur i surrealista, envoltats de naus industrials en forma de ferralla enmig del no-res . Els refugiats van arribant i el camp va creixent . Uns homes plantaven una palmera i creaven potser el primer parc d'una futura ciutat . Els pallassos sembrem avui un record d'alegria amb la nostra actuació , van sonar les rialles i l'excitació es va apoderar de les nenes i els nens , també dels adults. Potser aquest efímer moment de felicitat ajudi a rebaixar la tensió del dia a dia , potser ajudi les nenes i als nens a dormir millor , a somiar amb els colors del confetti que tots van córrer a recollir ia guardar com tresors en les seves butxaques . Els pallassos arribem de dia , actuem , juguem , saludem i ens vam anar quan es va fer de nit ... , els somriures sense fronteres van quedar i possiblement tornaran . shukran i bona sort ! "

Part dels palestins sirians refugiats a es troben en l'emplaçament de CiberCity , al nord del país i prop de la ciutat de Irbid . Allí es troben unes 60 famílies ( 400 persones aprox ). Totes elles viuen en un mateix edifici , dins d'un complex industrial , i allí reben atenció i protecció especial per part de diferents agències internacionals causa de la seva doble condició de refugiats : eren palestins refugiats a Síria a causa de les diferents guerres àrab- israelianes fins als anys 70 , i ara s'han convertit de nou en refugiats en un segon país .

La situació de la població refugiada d'origen palestí , que des de 1948 viu fora de les seves fronteres és especialment amarga , ja que és molt sensible als conflictes interns dels països que els acull ( Líban , Jordània i Síria principalment ) ja que es troben al mig de conflictes que inevitablement els acaben implicant d'una manera o altra , sumant així dificultats i problemes a la seva ja dolosa història de fugides i guerres que pateixen els últims 66 anys , des que en 1948 i després de la creació de l'Estat d'Israel tinguessin lloc les guerres que van provocar un èxode massiu de població palestina fora dels seus pobles i ciutats .

Pallassos Sense Fronteres està compromès amb la població palestina refugiada des que el 1994 realitzés la seva primera intervenció a Gaza i Cisjordània . Des de llavors desenes d'expedicions han atès a la infància palestina al Líban , Síria , Jordània i Palestina .

Totes les imatges : © Samuel Rodríguez / PSF
Vídeo : © Pallassos Sense Fronteres

Albert Grau i Samuel Rodríguez















Amb el suport de:








TANT A PROP I TANT LLUNY

DILLUNS 25 DE NOVEMBRE
PROJECTE A JORDÀNIA, ACTUACIÓ A MAFRAQ







Ens vàrem despertar molt d'hora al matí i vam anar d'Amman a Mafraq, on vàrem fer un primer bolo per un grup de noies sirianes refugiades i jordanes que comparteixen escola. Després vam anar a Irbid a instal ·lar-nos en el que serà la nostra casa per uns dies i a la tarda  fer una actuació en el camp de refugiats de CiberCity. Us deixem un resum de la jornada en dos posts, el primer sobre Mafraq :









Mafraq es troba a uns 15-20 km de la frontera amb Síria i és una de les ciutats que més refugiats ha acollit .







En arribar, unes 200 noies sirianes i jordanes esperaven en una sala per presenciar l'actuació dels artistes de Pallassos Sense Fronteres. Estaven acompanyades de diversos voluntaris de l'organització IRD ( Ineternational Relief and Development ) , que ens ha organitzat gran part de la gira a Jordània. Per la meva sorpresa em trobo amb Hussein i Mohammed, dos voluntaris de IRD, un Jordà i un altre Sirià amb els quals ja vaig tenir el plaer de coincidir en l'expedició de 2012. Ens reben amb un shai bid nanas  (te amb menta), i després de les presentacions i les afectuosos salutacions, Mabsutins es prepara per a l'actuació. Les noies sirianes , majoritàriament procedeixen de les ciutats de Dera'a (a tocar de la frontera amb Jordània) , d'Homs i d'Hama . Tant a prop i tan lluny de casa seva alhora .





Aquestes noies comparteixen edifici d'escola en Mafraq, però no comparteixen classe (Els alumnes jordans van a l'escola al matí i els alumnes sirians van a la tarda) , ens comenten que perquè puguin cabre tots, ja que les escoles estan plenes. Per això, recalquen Huseein i Mohammed :





"...És tan important que hi hagi activitats lúdiques en què les noies sirianes i jordanes es troben i esdiverteixin juntes , que coincideixin en el mateix espai i temps , i que puguin gaudir de l'activitat amb l'únic objectiu de riure i riure . Penseu que algunes d'elles viuen refugiades a Jordània , però en pobles molt a prop de la frontera (perquè és més barat que viure a la Mafraq) , des dels que a les nits es poden escoltar trets i explosions , de manera que tot i haver sortit del país , tenen molt present el conflicte " .





Fàtima , la noia voluntària que Denguito va escollir per participar a l'escenari, ens deia al final del bolo: "Moltes vegades tenim problemes entre sirians i jordans , perquè nosaltres no som d'aquí , i som molts i omplim seus col · legis , potser per això de vegades tenim petits problemes , però no són importants" i Hussein i Mohammed certificaven l'existència de problemes en la convivència , tot i que no greus , derivats de la pressió demogràfica que ha exercit l'afluència massiva de refugiats amb el que ha comportat de col · lapse per a les institucions i els serveis locals d'educació i sanitat .



Un cop més , les activitats que proporcionen els artistes voluntaris de Pallassos Sense Fronteres es presenten amb una capacitat d'unir grups de persones , i d'unir gràcies a la comicitat universal , al valor intangible del somriure compartida . Nosaltres podem comprovar cada dia com es fa certa la dita que " La distància més curta entre dues persones és un somriure " .



Nota: A Mafraq hi ha 80.000 habitants , però s'han establert a la ciutat i als voltants 120.000 refugiats ( xifres proporcionades pels voluntaris de IRD ) amb el que això comporta .



Acabem aquest post i sortim pitant cap a Ajlun !



Una abraçada !



Mabsutins & Samuel Rodríguez





© Totes les imatges : Samuel Rodríguez / Pallassos Sense Fronteres














Amb el suport de:





LA DONA, PROTAGONISTA

DIUMENGE 24 DE NOVEMBRE
PROJECTE  JORDÀNIA, ACTUACIÓ A ZARQA


En tots els conflictes i les crisis humanitàries la dona té un paper fonamental, protagonista, com protectores de la família i com a responsables d'intentar que els seus fills notin el mínim possible l'impacte del conflicte. I per a això necessiten ajuda, i molta, i quan creuen la frontera cap a Jordània diferents organitzacions les atenen perquè la seva nova vida com a refugiats sigui el menys traumàtica possible. Diumenge vam fer una actuació per a mares i fills a Zarqa, prop d'Amman, i aquí us deixem un resum de com va ser:

Inàs Younes , advocada del Family Guidence and awarness Center (Centre de guia , protecció i assessorament per a famílies ) a Zarqa , ens explicava en acabar la nostra intervenció :

"No se m'hagués ocorregut una manera millor de convidar a aquestes dones i nens a riure , a viure la vida, i a lluitar per as feliç que amb aquest espectacle. Ha estat un moment de petita catarsi, com si s'hagués parat el temps per a tots, i l'únic que importés fos divertir-se. Moltes ho han gravat amb els seus telèfons mòbils i estic segura que és per poder mirarar-ho i riure a casa seva".


Aquest centre de Zarqa, coordinat per l'associació jordana House Wife Association es dedica a donar suport a famílies, i especialment a dones i nens refugiats provinents de l'Iraq i de Síria amb el suport de l'ACNUR, UNRWA i UNICEF . El treball principal és donar suport emocionalment a les famílies refugiades , oferint serveis gratuïts d'atenció psicosocial , assessorament legal ... i molt especialment concentren esforços en atendre les dones refugiades que pateixen violència domèstica.

Inàs ens explica que "Al principi va ser molt difícil treballar amb les dones refugiades, tenien por a obrir-se nosaltres , explicar els seus problemes i demanar-nos ajuda . Per sort amb l'experiència de 10 anys que tenim de treball amb dones i infància d'Irak ja tenim més pautes per treballar amb elles "
En definitiva Inas ens va transmetre la seva sorpresa de veure a les dones refugiades, amb els seus fills, riure durant més d'una hora, relaxar-se i gaudir d'un moment de riure perquè sí, una cosa que difícilment es dóna en el seu dia a dia, que es resumeix en atendre la seva família, estar pendent que els seus fills puguin anar a les escoles jordanes, preocupar de poder obtenir ajudes per a allotjament ...

Moltes de les dones arriben soles a Jordània mentre el marit es queda durant un temps a Síria (o abans Iraq) atenent qüestions legals diverses com intentar protegir la casa, recuperar els diners dels bancs o, en molts casos també, unir-se a algun els bàndols en conflicte com a combatent . I quan el marit arriba mesos després a reunir-se amb elles, fora combatent o no, la tensió i la violència al si de la familia augmenta.

Inàs tancava la seva explicació dient : "Cada dona que aconseguim que entri en el programa d'assessorament és una victòria, perquè no és només bo per a ella, ho és per a tota la família. Cada vegada més homes també accepten l'ajuda, que és necessària, imprescindible, perquè puguin desfer-se de traumes i poder intentar portar una vida normal . En aquest centre hem desplegat una assessoria jurídica per atendre dones que pateixen violència domèstica i tenen el suport d'advocats i assessors, els animem a denunciar, a respectar-se a si mateixes i no quedar callades "


Us deixem unes imatges de ea actuació !

Salutacions des de Irbid .

Samuel Rodríguez


© Totes les imatges : Samuel Rodríguez / PSF















Amb el suport de:







EL SOMRIURE QUE UNEIX

Dissabte 23 novembre

Projecte Jordània , actuació a Madaba .


Hola de nou !

El passat dissabte 23 vam realitzar una actuació en una de les escoles principals de Madaba , al sud-est d'Amman. Madaba és coneguda a la ruta del turisme a Jordània per albergar el " Mont Nebo ", lloc en el qual s'explica va morir Moisès .

Doncs bé, a Madaba, ciutat de 65.000 habitants hi ara 10.000 ciutadans més (xifres aproximades, no existeix un cens clar ), refugiats sirians, que viuen en pisos llogats, amb famílies que els acullen, però també en petits campaments escampats pels voltants de la ciutat . L'esquema es repeteix en moltes ciutats del país, que han vist incrementar la seva població en milers de persones a causa del conflicte a Síria .

Comptem amb la presència de 90 nens i nenes, 60 dels quals eren refugiats sirians i 30 eren jordans . És molt important que la població infantil refugiada comparteixi espais d'oci amb la població local , ja que d'això depèn en gran mesura la bona convivència també entre les famílies . Tal com comentava una de les dones a càrrec de l'organització de l'espectacle :

"Molts d'aquests nens i nenes només pensen en la guerra , en el que han viscut i han vist , ho notes en les seves mirades . Per això són tan bones activitats com està , que riguin , que aplaudeixin ... "

Durant la primera expedició de PSF a Jordània en el marc de la crisi siriana , fa exactament un any , en els espectacles que vam realitzar a Irbid i Mafraq , a on ens dirigim el proper dilluns 25 , ens comentaven sobre la gran capacitat d'aglutinar que tenen els espectacles de Pallassos Sense Fronteres , ajuntant iraquians , sirians i jordans en un mateix espai , amb l'únic propòsit que riguin , i que ho facin junts . Especialment a les ciutats frontereres amb Síria la tensió entre comunitats de refugiats és sovint elevada , i activitats que agrupen nens i nenes de diferent procedència són fonamentals per provocar espais de distensió i convivència .

Desafortunadament , un any després de la nostra primera visita , la situació no ha millorat sinó que ha empitjorat substancialment , multiplicant per 5 el nombre de persones refugiades en el camp de Za'atari , per exemple , amb la consegüent pressió demogràfica que això comporta sobre totes les ciutats de la frontera .


Us deixem amb algunes imatges de l'actuació de dissabte passat !

Totes les imatges © Samuel Rodríguez / Pallassos Sense Fronteres















Amb el suport de:







La revolució del riure passa per Amman... Camí de Beirut!




Samarretes a la "secadora"! ©S.R./PSF
Hola a tots i totes ! Us escrivim des Amman , i amb aquest post inaugurem oficialment el bloc de les expedicions de Pallassos Sense Fronteres a Jordània ( 16 de novembre a 2 de desembre) i Líban 
(4 a 12 de desembre) per atendre la infància siriana refugiada . 
El meu nom és Samuel Rodríguez , sóc el responable de comunicació de l'organització, i des d'avui acompanyo als equips d'artistes d'ambdues expedicions . Entre altres tasques m'encarregaré de la coordinació del bloc i de realitzar la documentació gràfica.

En aquest espai ens podreu llegir , mirar les fotografies i vídeos que anirem publicant i fer els vostres comentaris! Igualment anirem actualitzant al Facebook de PSF i el TwitterNo perdeu detall!


Divendres 22 de novembre de 2013
Expedició a Jordània

Ja no hi ha marxa enrere , de sud a nord , passant per Amman , camí de Beirut , els artistes voluntaris de Pallassos Sense Fronteres treballen cada dia a Jordània per acompanyar la infància siriana refugiada a aquest país. I els acompanyen agafant-los de la mà, animant-los a córrer, a saltar ia ballar. L'empenyen a fer del riure i els somriures els seus millors companys de viatge que fan sense haber-lo triat.

Avui divendres ha estat un dia d'inflexió en el projecte , primer dia lliure des que Moi , Fufur , Denguito i Maus comencessin les activitats diumenge passat dia 17. Han estat 5 dies a 2 espectacles diaris , que han permès als artistes acostar-se a la realitat d'aquests nens i nenes que van deixar el seu país per protegir la seva vida i per intentar poder dur a terme una vida amb certa normalitat , lluny de l'infern de la guerra . Una guerra , sense sentit com totes , que ja ha comportat més de 100.000 morts i el desplaçament forçat de 6 milions de persones (entre desplaçats interns i refugiats en els trepitgis veïns amb Síria ).

Mig milió de refugiats es troba a Jordània , un 70 % dels quals viu en zones urbanes arreu del país i un 30 % en 3 camps de refugiats , però sobretot en Za'atari (160.000 aprox), on treballarem la setmana vinent. Avui divendres ha estat dia de descans i visita a Amman , on estarem 2 dies més realitzant activitats prop de la capital fins a començar les actuacions al nord (Mafraq, Irbid, Ramtha) . Avui també ha estat dia propici per rentar roba , ordenar papers i comptes i recuperar forces ! Us deixem amb unes imatges resum dels primers dies de treball i de la jornada de descans .

Ens llegim per aquí!

Somriures en Jordània si! ©PSF

Mabsutins... "le team""! ©PSF

Maus a i el club de fans! ©PSF

Denguito, tot un "Señor"! ©PSF

¿Y aquesta maleta? Digue'm que hi ha a la maleta... i et diré de qui es... del Moi! ©S.R./PSF


Amb el suport de:













BURKINA FASO (2013)
                                               
"El príncep dels encanteris"

© Payasos Sin Fronteras


L’Amadou és un príncep dels encanteris. Pot deixar-te estès a terra només amb un somriure. I en té de somriures. El que passa que moltes vegades té altres feines. Una d’elles és menjar, primer ha de menjar per poder moure's, després ha de dormir per poder tornar a menjar.
Un dia l’Amadou estava olorant el mercat, les olors que hi havia li perforaven els sentits…li recordaven a una barreja de coses: núvols de mango, piruletes d'hibiscus, galetes amb l'estampa d'un nen gras, petazetas de bibi.... Ho ensumava tot. Les seves petites articulacions es volien posar en marxa per poder arribar a aquell paradís. Però com sabem l'Amadou abans de moure's necessita menjar.

Desesperat anava mirant amunt i avall dels carrers. Els carrers aquell dia no es movien per ningú.
L'Amadou va decidir fer un encanteri. Es va quedar assegut al bell mig d'un matalàs que un pobre botiguer no havia pogut traginar, va obrir els ulls com unes taronges , i recolzant els seus braços sobre la seva panxa botida.....va començar a somriure. Primer somreia tímidament , després feia uns somriures espasmòdics intercalats per una serietat absoluta i finalment va començar a riure.
El brogit dels carros transportant aigua, les motos, les persones cridant per parlar van amagar la música de l'Amadou. No ho aconseguiria mai. Ningú l'ajudaria a arribar a aquella font de petites delícies prohibides. De cop i volta va notar una escalforeta als peus, que li va pujar per les cames, va recórrer el fil de columna fins arribar a la boca. Increïble. L'encanteri havia funcionat. Per la boca li estava entrant totes aquelles llaminadures tant desitjades.....

L'Amadou es va despertar, un so estrany l'havia obligat a deixar de mamar aquell pit tant llaminer de la mare. Estava suat i amb el cul moll, altra vegada haurien de rentar la tela que cobria el matalàs. Va mirar a banda i banda i va adonar-se que compartia habitació amb quatre infants més. L'hospital estava força ple aquell dia però encara hi havia lloc. Alguns dels nens dormien resultat d'una forta medicació, una nena plorava i mirava d'aferrar-se a la mare perquè aquells “tubabuw”l'havien espantada amb el so del clarinet i una pell massa clara.
L'Amadou ho tenia clar: va somriure i de cop i volta un dels tubabuw ja jeia estès a terra. De cop i volta les mares dels altres nens van riure, els nens van mirar sorpresos a les mares i tota l'habitació va quedar sota l'encanteri de l'Amadou.
Per això l'Amadou és un príncep dels encanteris.




“A tot arreu couen Tô”



Som dimecres a la tarda i ens toca anar a treballar al CHUSS. La llista de nens hospitalitzats amb qui coincidirem no és molt llarga, però sí densa: Malnutrició Severa Aguda, Malària, Diarrea i Kwashiorkor... ens equipem amb moltes ganes i comencem.

Estem treballant en una habitació, amb una energia tranquil·la ( a Burkina casi tota l'energia flueix de formatranquil·la) perquè la Rihanatu no està per festes. Està estirada al llit i li cantem, li fem bombolles i unes carícies. Hi ha públic: la Limata, la seva germana, la mare, la mare de la mare i algú més al fons. De cop veiem mal plantada a la porta una dona (deu ser la mare d'algun/a ingressat, ens imaginem) que comença a parlar pujant el to. Al començament no entenem el que diu i ens fem els sords. Després comencem a entendre el que diu però no el perquè. Ens escridassa de perquè anem tocant i fent ballaruga, que el que necessiten els malalts és que els hi comprem pebre vermell (per casualitat ella ven sobres de pebre pels malalts), o millor encara que els hi regalem xocolata pels nens i nenes, o encara millor....el que hauríem de fer és regalar 1000 CFA (1,5 euros aproximadament) a cada família i marxar d'allà. Un grup de mares aplaudeixen entusiasmades el discurs de l'agitadora de masses. Ens quedem gelats. Si ens punxen, no surt sang. Un amic que ens acompanya els hi intenta explicar la seva visió per calmar els ànims de l'habitació i així evitar un motí: nosaltres no regalem res material. I l'agitadora que tant parla de regalar tampoc . Nosaltres estem aquí per jugar i repartir somriures i alegria.
Abans de poder reaccionar, la venedora se'n va feliç. Però l'ambient queda amb aire de desconfiança, que es barreja amb l'olor d'humanitat i menjar, habitual de l'hospital. Comencen a exigir-nos regals pels nens en un parell d'habitacions, en una altra ens miren malament. És tard i vol ploure, que es diu. Marxem amb l'ànima desencaixada.

Coincidim amb la Maria i l'Arnau en un concert. La Maria és de Terrassa i porta 6 anys vivint a. Bobo de forma regular per participar en diferents projectes. Ens dóna la seva visió:
  • A Burkina no crec que ningú passi fam. Si tu vas a veure al teu veí i li dius que et doni alguna cosa de menjar, segur que et dóna alguna cosa. El problema és que només mengen Tô. Els agricultors dels pobles planten tomàquets, cogombres, patata, llegums....però ho venen tot, perquè necessiten els diners per altres coses, i només mengen Tô

El Tô és el plat nacional de Burkina. A Mali, costa de Marfil i Ghana també es menja. Es prepara una massa de farina de mill, es posa dins d'una bossa de plàstic i es cou amb aigua. El resultat és una especie de “gacha” pàl·lida i poc gustosa que va acompanyada, si es pot, amb una cuita de verdura.

-Hi ha qui només menja Tô, per esmorzar, dinar i sopar.- diu la Maria.

La Limata és una les nostres millors amigues. Té dos anys, una germana petita i segurament menja molt de Tô.

De la Wiquipèdia: “El Kwashiorkor és una malaltia dels nens deguda a la manca de nutrients, com les proteïnes a la dieta. El nom de Kwashiorkor prové d'una de les llengües Kwa de la costa de Ghana i significa "el que es desplaça", fent referència a la situació dels nens i nenes grans que han estat mamant i que ara abandonen la lactància perquè ha nascut un nou germà.
Quan un nen/a neix rep uns aminoàcids essencials pel creixement procedents de la llet materna. Quan el nen deixa de mamar, si la dieta substitutòria té un alt contingut en fècula y hidrats de carboni, i mancada de proteïnes, com és comú en molts països on el principal component és midó vegetal, els nens poden desenvolupar el Kwashirkor.

La Limata té dos anys, una germana petita i Kwashiorkor..

El primer dia que la Limata ens va veure plorava i s'amagava si la miràvem. Decidim jugar amb ella sense mirar-la, li donem objectes mentre mirem a banda contrària, sembla que així no li fem tanta por. Passen els dies i ens fem amics. Un matí vé corrent i ens abraça, es treu mig caramel de la boca i ens el regala. És encantadora. A la tarda no ens deixa sols. Ens segueix per totes les habitacions. Juga amb nosaltres i amb tots els nens, com si els hi vols dir als seus companys hospitalitzats...”eh, tranquils els tubabuw “molan”.... És la nostra ambaixadora del joc. Amb la seva mare també ens fem amigues, però per ella encara som totalment tubabuw, l'única paraula que li escoltem en francès, molts cops al dia, és “cadó, cadó” (cadeux: regalo). El dia del motí va ser la primera en picar de mans i victorejar la proposta de la venedora de pebre.


A l'arribar al CREN pel matí, una fortor de faves ens colpeja agrament la pituïtària. Les mares dels ingressats per Malnutrició Aguda Moderada preparen el menjar, també per altres nens i nenes de l'hospital. Mentre juguem amb la pilota veiem passar les mares d'Hospitalització...i sorpresa! Ve la Limata també. Festa!!! Cada mare recull un gibrell de plàstic, ple d'arròs, salsa i alguna cosa de carn. Alguns cops amb les mans, d'altres amb cullera, a l'hora de menjar tot s'hi val. Al costat dels llits, cada família té una galleda amb aigua, on es renten els recipients, les culleres, les mans. Un pare glopeja i expulsa el resultat al costat del capçal del llit.


Avui el vent bufa fort i plou a bots i barrals. L'estació de pluges s'instal·la mandrosament sobre Burkina. Demà hi haurà més mosquits. Més malària.

A la Limata li van donar l'alta. No ens hem pogut acomiadar. L'últim cop que la vam veure ens deia adéu com una princesa, amb el braç amunt i girant el canell.

Tan de bo, el propera vegada que entri a l'hospital sigui per estudiar medicina.





© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras




   TUBABUS SENSE FRONTERES

tubabu (plural: tubabuw)

1. persona blanca
2. francès
3. toubab Del wolof tubaab (« occidental, blanc »).

Etimologia. Toubab és el plural de la paraula àrab tabīb (« metge »). A l'Àfrica els metges sovint eren europeus (sobretot francesos).

Nosaltres som Tubabuw. No hi ha volta de full. És així.

Anem caminant pels carrers, un grup de xavals ens crida: “Tubabuw, tubabuw”. Ens asseiem a sopar i el cambrer pregunta a en Baba alguna cosa que sona a “tubabuw” (i els blancs què volen per beure?). En mig de la foscor, tots som de color, però els tubabuw són tubabuw. Un altre grup de xavals (potser seran els mateixos?) ens saluden a l'ombra d'una farola que il·lumina a mitges el carrer de tornada a l'alberg: Tubabuw!!.

A l'hospital tot és diferent. Allà som tubabuw amb nas vermell…

Arribem al CREN i saludem:

- Ani sogoma
- Ere será?
- Ere
- N somo godó?
- O ka ke né

Ens canviem i a jugar. Avui hi ha quatre nens. Amb alguns és la segona vegada que coincidim... però encara ens miren de costat, mentre s'agafen fort a la mare. Potser quan és de nit els canten allò de“duérmete niño duérmete ya, que viene el tubabu y te comerá". Sembla que no serà senzill.

Però a Bobo-Dioulasso o a Honolulu, una pilota és una pilota i un infant és un infant. Comença el joc. Yuhuuu!! Jo te la passo, Ell l'agafa... “Dona-l'hi al Tubabu” diu la mare... el nen li dóna a la mare. “Al tubabu”. El nen se la passa a la mare. Ok. La mare la passa al tubabu i tornem a començar. Tres rondes més tard comencem a jugar sense intermediaris... una pilota és una pilota com un infant és un infant.

Aquesta setmana hem jugat quatre cops amb en Karim. El primer cop que el vam veure duia una sonda nassal, per on l'alimentaven i el medicaven, amb l'ajuda d'una xeringa. Només tenia forces per plorar. Agafat a la mare ens mirava trist, amb cara de no entendre res. Ens documentem una mica:

Recursos psicomotrius i sensorials. A partir de 0 meso:

- Estimular el reflex d'encongir els dits del peu tocant-li la planta del peu.


En Karim té 18 mesos i els peus inflats. D'en mica en mica ens aconseguim apropar i li acariciem un peuet. Res. Només la baba que li continua regalimant. Segueix molt dèbil i els tubabuw li fan pudor de socarrim. La mare tampoc es fia gaire de nosaltres.
Un cop fora de l'hospital anem cap al mercat a comprar mangos. Mmmmmm... El mango burkinabé es mereix una oda... però uns xavals ens saluden:

-Tubabu tubau!!!
-Farafin farafin!!- els responem saludant. Ells riuen. Nosaltres també.

Farafin

1.Negre, persona negra, black.
Etimologia:
fara: pell
fin : negre

Baba ens ho explica: quan us diguin tubabuw ("blancs") els hi dieu farafin ("negres"). I llestos.

Funciona. Sempre surt un somriure de sorpresa (en francès també: -salu le blanc! -salu le noir!). Mirat així, només és dir les coses pel seu nom, com qui diu doctor al seu doctor o pare al seu pare.

El tercer dia amb en Karim no comença amb bona onda. Només entrar a la seva habitació intentem jugar una mica amb la nena del llit més proper a l'entrada. Una dona asseguda al costat ens diu que això és un hospital, que aquí hi ha malalts i que “no és un lloc per riure”. La mare de la nena, que sembla no estar d'acord, li dóna la raó, poder per allò del què diran. Però nosaltres seguim endavant. Hem vingut a fer el nostre projecte i hi anem de cara. Estem segurs del valor que té la nostre feina. En Karim es posa content qua ens veu. Està una mica més actiu, però la seva mare no està tant relaxada. La cort del primer llit diuen alguna cosa dels tubabuw, ella els respon, no se sent còmoda. Poder no hauria d'estar donant corda als tubabuw, un altre cop pel què diran.

Però nosaltres tenim un arma secreta. Un arma de construcció massiva. Creiem en el poder del riure i hem vingut a jugar amb en Karim... i ja t'ho dic si juguem!! Juguem a pilota, toquem música (és tot un mestre del shaker...)... en Karim riu amb les pessigolles al coll, a les aixelles... als peuets!! És un dia genial. Sortim feliços. Abans de sortir, ens donen les gràcies des d'el primer llit també: no s'han perdut cap detall dels nostres jocs amb en Karim.

Però en realitat, ser tubabu no és només dir “al pan pan y al blanco tubabu”. Hi han més coses associades. No importa que vinguis a fer, si portes dos díes o un any. Sovint, dins l'imaginari africà, un tubabu és un Euro amb cames. Quan camines, quan sopes, quan seus a descansar...

Al carrer ens seiem a veure cóm es posa el sol, al cantó de la Mesquita antiga de Bobo. S'ens apropa un noi amb la seva filla. Li fem unes ganyotes i unes pesigolles. El pare ens explica que és músic, que toca en casaments i batejos. Sense saber ben bé com, cinc minuts després ja ens té organitzada una visita turística per a l'endemà que inclou la Mesquita, el barri vell, classes de djembé o flauta, danses africanes... i ens avisa, que no fem gaire cas als xavals del centre de la ciutat, que hi ha molt de 'rasta' que va dien que en saben de música i només volen estafar als turistes.

Avui hem tornat a pediatria del CHUSS. En Karim ja no hi era. Li han donat l'alta. Nosaltres li donem les gràcies. Jugant amb ell (i amb en Saaba, na Tenné, l'Ismael, l'Aminata...) no sentim la diferencia entre tubabuw o farafin. I poder ells no se senten tant malaltons. I quin millor lloc que un hospital per riure.

© Pallassos Sense Fronteres

© Pallassos Sense Fronteres

© Pallassos Sense Fronteres

© Pallassos Sense Fronteres

© Pallassos Sense Fronteres


Cap a Burkina Faso

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

 Comencemlexpedicióel diaabans: ambla maletaencara pertancar baixema Barcelonaper trobar-nosamb laCarme ien Jordi.Metro Paral·lel,pujes finsa xocaramb unedifici ija hotens alesquerra.
-No us preocupeu per res, que ja veureu que en Baba és un amor!
Aquestatranquil·litzadoraexpressió lasentim unsdeu odotze cops,mentre compartimuna infusióde flordIbiscusacabadadimportari repassemles últimesinformacions. Totclar! Aranomés quedaviatjar.

Entrela maletaque segueixsense tancar,els nervisi quesortim ales 4del matíper anara laeroport,aquella nitno dormimmassa. Jahi hauràtemps dedormir. Unafurgo, dosavions iquatre aeroportsdesprés aterrema Ouagadougu.Han estat21 horesdes deque vamsortir decasa.

Sortintde recollirlequipatgebusquem aen Baba,el nostreamor salvador,entre elstaxistes,conductors ifamiliars quebusquen algúper transportar.La nostreesmolada intuïcióens diuque aquelljove queens somriuamb unnas depallasso ésell oen sapalguna cosa.Evidentment, hosap tot!!!
-Mirela,Bruno!!VienvenúaBurkinaFaso!Le« Paysdeshommesintègres »

BurkinaFaso ésun paísdel centreoest dÀfrica.Envoltat peraltres països,no accés almar… nia moltesaltres coses.

-AOagaduguhihamésdetresmilionsdehabitants.Elsnúmerosoficials(1.120.000)nodiuenaixò...Peròlarealitatésbendiferent.

Alendemàsortim capa Bobo-Dioulasso,la llardels Boboi elsDioula.Burkina Fasoés unabarrejaheterogèniadètniesi religions.

-Elsmusulmansvanvenirdesprés,perònoperaixòvamperdrelesnostresarrels!-ens expliquenels bessonsOuatra, artistesi fabricantsde màscarestradicionals.
EnBaba ensexplica quecada ètniaes diferenciade lesaltres perlesescarificacionsdel rostre.Son unamarcadidentitat.

Entrenervis icansament,comencem laronda devisitesprotocol·làriesde metgesdirectors centresi demesos.Coneixem aen Sib,laltreàngel dela guardadel nostreprojecte. Doctori coordinadorde pediatriade l'HospitalChuss. EnSib l'empenta, laforça, eltacte ila intel.ligènciaque necessitaqualsevolprojecte Enparaules denBaba, sitotselsmetgesfossincomelltotseriamoltdiferent.No podemmés queestar-hi dacord.

Coneixemtambé aldirector generaldel CHUSS,CentreHospitalariUniversitariSouro-Sanou,entre lanari tornardelsubministramentelèctric. Laconversa resultatotalment normalamb unWindows defons queno arribamai areiniciar-se,abans notorna afallar-lilalimentació.Son cosesque passenquan plou.

-Aaaah, mes amis! Vous ave de la bon chance!!!

Resultaque elsauguris sonbons! Eldia quearribem alCHUSS plou,i enBaba ensexplica quequan unestranger arribaamb lapluja voldir queporta labona sortper alsseus projectes!I ensho confirmaposant èmfasien elfet deque hemtrobat aldirector elprimer diade buscar-lo,sense quetingués tempsde fer-selocupat!!
Elsbons augurises vanrepetint, ia totarreu onanem ensreben ambsomriures Ipredisposició:les infermeres,els metges,les secretariesdels directorsocupats… Ensadonem dela feinaben fetade l'equipanterior, laCarmen ien Jordi.Gràcies aells totresulta fàcil.

Donidonisacostael diade començara interveniramb elsnens delProjectedestimulaciópsicomotriu pera infantsque pateixenmalnutrició.
Enun tarannàcalmat ipausat frisemper començarla feinaa l'hospital.Ens havíemintentat feruna ideade comseria aquestespai, ientre lapols inevitabledel paísi elsfitxersamuntegats delspacients alllarg delpassadís enstrobem enSib..
Enscanviem al'habitació, ensposem lanostra petitamàscara, afinemels instruments,afinem elssentiments ivoilà.Ja hisom. Enmigde miradessorpreses,interrogatives icansades.Comencem unespetitesactuacions iveiem quela respostadels nensés méspositiva delque ensesperàvem, lamajoria ensresponen d'unamanera oaltra....peròens responen.
Nomésun delsnens les constantsvitals crítiques,no esmou, respiraràpid iamb dificultat.Una miradaperduda. Licantem,l'acariciem.Perquè usfeu unaidea: tres mesosi pesa2,40 kg.
Ens informen que la seva mare l'ha abandonat, que el cuida l'àvia paterna.
Ensadonem dela forçad'en Sib,dia reradia, treballantperquè totsi totestirin endavant.El corse'ns fauna micamés petit.
Al marxar, des del balcó del pis on hem estat visitant els nens ens crida un pare. Té el seu fill abraça't a ell i assegut sobre la barana. Ens diu que tenia moltes ganes de veure'ns però que ha hagut d'anar a donar de menjar o alguna cosa similar....ens mostra un somriure gran, d'orella a orella.
El cor se'ns ha tornat a eixamplar, una mica.



Últim post del primer equip del projecte a burkina Faso


Nota: Aquest és un relat homenatge a la petita Assiata, qui va morir a causa del paludisme i la malnutrició men. Jordi i Carmen van acompanyar Asiata en els dies en què va estar a l'hospital. És un relat trist, dur i alhora ple de força. De força per viure fins l'últim moment. Assiata viatja amb tots nosaltres en els nostres cors i és per totes les Assiata del món que les i els pallassos sense fronteres existeixen.

La por a les absències.


Us hem parlat de les màgiques alegries del nostre treball.....dels regals sorpresa.....de les mostres d'afecte inesperades que arriben en llengües universals....de les lluites titàniques amb final feliç....
Però tot i que no ens agradi, això no és tot el que ens trobem.

A l´Assiata i la seva família la vaig conèixer a la nostra primera intervenció al CMA de Dafra.
Assiata ve d'un poblet, té 4 anys, mesura gairebé un metre i pesa 8 quilos i escaig comptant amb els líquids acumulats a mans, cames i cara (els edemes-acumulació de líquids "fora de lloc" - són propis d'un dels dos tipus de Desnutrició Aguda Severa, el kwashiorkor)

La primera vegada que la vaig veure, estava estirada al llit dormisquejant sota la mirada atenta de la seva mare i la seva àvia i no va prestar molta atenció a la figura estranya i pàl·lida que entrava a la seva habitació. Encara no sé si per falta d'interès o de forces.
Vaig jugar amb altres nens ..... perseguir bombolles de sabó .... hi va haver rialles .... vaig ballar .... vaig ensopegar ..... més rialles ..... més soroll ..... Però res "despertava" a l´Assiata.

Fins que va aparèixer un plomall de colors que acariciava les seves dones i l´Assiata em va regalar una mirada intensa, atenta i curiosa.
Li vaig fer provar les delícies del meu plomall. I va moure les seves manetes. Em seguia mirant directament als ulls. Com si busqués alguna cosa.
Vaig fer bombolles "només per a ella". I la seva mirada i el seu cap les seguien en el seu vol per després tornar a fixar en aquestes tres dones que la miraven atentament.
Li vaig donar una piloteta a la seva mare i una altra a la seva àvia. Totes dues se la van voler oferir, però estava estirada així que, si volien que ella les agafés .... no els quedava més remei que incorporar-la. I amb quin somriure ho va fer!
Juguem tranquil · lament a passar-nos les pilotes entre les quatre ..... descobrim que la mare té moltes pessigolles .... que a l'àvia també li agrada el tacte de les plomes .... i que, amb una miqueta d'ajuda, es pot ballar sense fer gaires esforços.
Molta tela peru n cos tan poca cosa... El proper dia seguirem.

I va arribar el dia. 
I vam anar a jugar fora (hi havia hagut diverses morts i les infermeres ens van dir que l'ambient no estava per bròquils ...) I l´Assiata va reconèixer a la seva "tubabu musso" (dona blanca) i va acceptar ràpidament al "tubabu ché" (home blanc) que l'acompanyava.
I juguem tots junts. Tannt ..... que l´Assiata s'anima a acceptar les mans del "tubabu ché" i donar un passeig!.
Ningú pot creure-ho .... però l'Assiata pot mantenir-se dreta i caminar!! “Oleeee”!!!
Ara és temps de descansar ....

Tercer dia. 
L´Assiata ha eliminat l'excés de líquids. Quantes ganes de fer un altre passeig! Però quan vam arribar, l´Assiata dormia al costat de la seva mare. Passarem després.
I després .... l´Assiata segueix dormint, però la seva mare ens fa senyals perquè ens hi acostem. D'accord!

La "desperta" i la incorpora. Però l´Assiata no pot amb el pes del seu cap i, pel que sembla, tampoc amb el de les seves parpelles.
Ho intenta. Es pot veure que lluita amb totes les seves forces. L´Assiata vol jugar, però no té prou forces. Sembla que el paludisme (el que l'ha portat a l'hospital i ha permès que se li diagnostiqui la malnutrició) està fent estralls en el seu cosset.
Necessita descansar i l'acompanyem en el seu somni. Amb les nostres carícies esperem regalar un somni en el qual juga a l'aire lliure i corre feliç entre els mangos. Sembla que no podem fer molt més ... i tenim més nens.
Ha estat un bon dia de treball, però quan ens acomiadem es inevitable el neguit, l'angoixa i la por a que aquesta hagi estat l'última oportunitat de compartir rialles i jocs amb l´Assiata.
Confiem en la seva força. Sabem que és una lluitadora. Però també sabem que de vegades això no és suficient ....
Per això, encara que no ens agradi, de vegades ens assalta la por a les absències.
I no és agradable .... però forma part de les regles del joc i les hem d´acceptar.

Tant de bo et trobem el proper dia, Assiata! I si no pot ser .... et portarem sempre en els nostres cors.
Sigui com sigui .... Gràcies!!

Mil gràcies per permetre'ns jugar amb tu i regalar-nos el teu somriure!
T'estimem Assiata


Dafra, 6 de maig de 2013


Dafra és un barri dels afores de Bobo-Dioulasso. És un barri bastant empobrit i amb molt pocs serveis. No arriba l'aigua corrent, gairebé tots els habitatges són de d'adove, els carrers estan sense asfaltar i, al matí, en horari escolar (que és quan arribem al centre) els carrers són plens de nens que corren entre la brossa buscant vés a saber què ...
I als afores d'aquest barri es troba el CMA (Centre Mèdic amb Antena quirúrgica), al qual acudim dos dies a la setmana a treballar per als nens malnodrits, els seus companys d'habitació, les seves famílies ... i amb tot el que es deixa.
El pavelló de pediatria del CMA és bastant més petit que el del CHUSS i les instal·lacions del CREN es troben en les mateixes dependències que hospitalització als nens.
La majoria de la població que acudeix a aquest centre és població rural així que, com segurament sospiteu, les possibilitats que hagin vist un "tubabu" (blanc en l'idioma dioula) i que es comuniquin en alguna llengua mínimament comprensible per nosaltres .... doncs disminueixen bastant. Si a això li sumem que no som uns tubabus "estàndard".... doncs es multipliquen les possibilitats de joc al mateix temps que les pors i suspicàcies.
La recepció en aquest centre és força diferent a la del CHUSS, però sempre aconseguim trobar els somriures que ens van amagant pels racons. Però el treball i la resposta dels nens i famílies.... Això no entén tampoc de barris i és sempre delicat i gratificant.


© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras



 Bobo-Dioulasso, 1 maig de 2013

Ahir va ser un d'aquells dies en què abans d’esvair-nos penses: "Ha estat real? Hem somiat desperts? "

Mentre avancem pel passadís cap al nostre "camerí", com de costum, fem una visualització general de les habitacions i saludem a les famílies. L’Issouf, com de costum, en veure'ns aparèixer arrenca a plorar.

A l´Issouf i la seva mare (Adjara) els vam conèixer el primer dia d'intervenció. I ja en van tres. A la primera la plorera era inconsolable, i en les dues següents, l´Adjara ens ha fet senyals que no volia que ens acostéssim.
Fantàstic! No passa res!! Però la pregunta és: I amb l´Issouf ... Com ho fem?
I durant ens canviem li anem donant voltes. Una .... i una altra ..... i una altra més ..... i quan hem de sortir .... mires al teu company, t'encomanes al que més energia et dóna i et dius: “Palante”! Vinga, que nosaltres podem!!
Primera habitació: Tots dormen. No passa res .... Awn bi Doni! (Ens veiem després en dioula-una de les llengües més esteses a Burkina Faso-)
Segona habitació: Tots dormen. No passa res .... Awn bi Doni!
Tercera habitació: l´Issouf I els seus dos companys d´habitació. Desperts (o alguna cosa així ...) Vinga va! Courage!
Sort que l´Adjara, que ens ha calat des del primer dia, ens ajuda a entrar a l'habitació eliminant-nos del camp visual de l´Issouf.
I juguem amb el Raïm, ... i amb "le petit Issouf" ... i amb els seus acompanyants ... i amb l´Adjara ... i amb la Fanta, una voluntària que ve a visitar els nens i les seves famílies.
I mentrestant, en algun moment, "le grand Issouf" ha començat a observar-nos.
I no plora!!
I apareixen les bombolles de sabó. I no l’importa que li explotin a la seva pell (bastant afectada cal dir ...). I apareix una petita pilota de colors. I l´Issouf comença a jugar.
I tot es desborda!!
Les pilotes volen, els cossos comencen a moure´s, apareix el ball, la porta s'omple de famílies, arriba la música, seguim ballant fins a l'esgotament i, després de moooolts minuts ..... toca acomiadar-se. Hi ha més nens a la planta.
I aquí és quan apareix la màgia.
I apareix quan de sobte, davant d'un suau massatge al peu, l´Issouf et regala un somriure. És un somriure cansat, però és un somriure. I no t'ho pots creure, així que segueixes. I entre celebracions col · lectives, mirades incrèdules i expressions de felicitat màxima, s'escolta un so ofegat que és, ni més ni menys, que el resultat d'un esforç titànic de l´Issouf perquè el seu riure s'escolti.
Increïble. Inenarrable. Màgic.
I tan real ....
L´Issouf havia començat a moure el seu cos i ho estava gaudint!!
I en aquest moment se't va a fer punyetes el control emocional i et converteixes en la pallassa que plora. I tant és. Perquè descobreixes que hi ha "alguna cosa" que ens uneix com a persones i que no entén de territoris, ni de llengües, ni de colors, ni de creences, ni de capital, ni de res que no sigui la persona en si mateixa.
I amb aquest sentiment, la cara amarada de suor i llàgrimes, el nas desbordant mocs i altres fluids i benediccions com perquè no et passi res dolent en molt de temps ..... surts al passadís, et seques amb la faldilla, mires al teu company , descobreixes uns ulls cristal·lins, i no cal dir res més. Ens abracem en un bassal de suor, donem tres saltirons junts i ....
Anem a per la següent! Que l´Oho Diane ens espera.
A la sortida del pavelló, amb cares de cansament, el cos apallissat i un somriure de complicitat, ens trobem que els mangos de l'hospital deixen caure tres fruits als nostres peus. I que el cel ens regala una refrescant pluja torrencial que elimina qualsevol rastre de sufocació.
Així que, després de pair totes les emocions viscudes ... vam decidir brindar amb vi.
Sí! Definitivament, ahir va ser un gran dia.
Gràcies Issouf!! Gràcies Vida!!




Ha arribat el gran moment, per fi hem iniciat les intervencions
Setmana del 22 al 29 d'abril de 2013

El nostre treball comença cada dia sobre les nou del matí, quan arribem a l'Hospital Universitari Sanou Souro (CHUSS), l'únic on hem treballat fins al moment i hospital de referència nacional. Allà ens rep el personal de seguretat amb un somriure gegant, el polze cap al cel i un desig: "bon travail!".

El CHUSS és un complex hospitalari compost per diferents pavellons en funció de l'especialitat. Pallassos sense Fronteres treballa en el bloc de pediatria: al matí a la unitat de rehabilitació i educació nutricional (CREN) i a la tarde a la unitat d'hospitalització pediàtrica.

El primer dia d'intervenció, les infermeres Anne Marie, Catherine i Helene ens reben amb els braços oberts, molt contentes de veure una altra vegada a Carmen i cantant la cançó de "La Cucaracha" (cançó que l'any passat van aprendre durant les intervencions d´en Pep i la Carmen).

El CREN té dos espais diferenciats: un amb la cuina i les taules de treball de les infermeres (plenes de papers i elements de mesura d'alçada i pes) i una porxada exterior circular amb coberta de metall i un micro-clima propi, que és l'espai per les famílies.

El primer dia d'intervencions hi havia tres famílies amb quatre nens malnodrits. La rebuda va ser de curiositat per part de les mares i al mateix temps d'incertesa per part dels nens i nenes.

Les intervencions a la zona d'hospitalització, tot i tenir els mateixos objectius, són força diferents. Allà treballem amb nens que estan per sota del 70% del seu pes ideal i que a més, tenen altres malalties. De fet, és per la malaltia que acudeixen a l'hospital ja que, generalment, la malnutrició no és reconeguda com a malaltia ni com a motiu per acudir al metge i assumir els costos que això suposa.

L'entrada del pavelló de pediatria és una sala d'espera amb molta gent en moviment, una intensa olor i una quantitat considerable de pols vermellós en totes les seves possibilitats d'expressió.

El primer pas és anar a la sala de cures on, punxada al suro de la unitat, ens espera un full amb tota la informació dels nens malnodrits que es troben hospitalitzats i les claus del quartet que ens fa de “camerino”. Un cop tenim tot això, avancem pel fosc passadís i  aprofitem per saludar i fer-nos una idea de les famílies amb les que passarem la tarda.

Les habitacions tenen 5 llits cadascuna, amb els seus respectius nens i acompanyants. En elles no hi ha gairebé ventilació ja que només compten amb dues petites finestres que no poden obrir-se, això sí.... amb sort en alguna funciona un ventilador de sostre.
Els matalassos estan folrats de pell sintètica i a la majoria se li escapa la goma espuma. No tenen llençols ni bany ni mobles i per terra trobes olles amb menjar, escombraries, gibrelles i algun que altre ésser vivent i mòbil.
Amb això no volem provocar llàstima ni res per l'estil, però no volíem deixar d'explicar una mica com estan les coses per aquí....

Aquest és el nostre "escenari". Al que acudim a les tardes i en el qual ens reben expressions de sorpresa, curiositat i por. Però el joc i el riure poden amb tot (o gairebé ...) i normalment després de comprovar que no els hi farem cap mal, ens acaben acceptant, incloent, somrient i acompanyant en els nostres jocs i propostes.

El treball directe amb els nens és lent, misteriós i "dur", però quan menys t'ho esperes, et sorprenen amb el regal d'un somriure, una visita a una habitació que no és la seva per seguir jugant amb tu o un comiat etern, en el que no volen deixar-se anar del teu braç.

Aquests moments són els que ens donen la força per seguir, els que ens demostren que el nostre treball funciona i val la pena i són els que ens fan tornar a "casa" amb un somriure als llavis i la sensació que la nostra ànima ha crescut una xic.

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras

© Payasos Sin Fronteras



Camí de Bobo
19-20 d'abril

Després de catorze hores de viatge, amb transbord a Istanbul i parada a Níger arribem a Ouagadougou, la capital de Burkina Faso, sobre les dotze de la nit y a 32 graus, una calor seca, intensa i sense gens d'aire...
Allà ens esperava en Baba, el nostre xofer amb un Opel Vectra dels anys noranta. Vam anar directe a l'alberg a dormir, i l'endemà després d'esmorzar ens dirigiríem a Bobo-Dioulasso, a uns 300 quilòmetres que vam fer en unes cinc hores, amb una parada tècnica, ja que el cotxe feia moltíssima olor a benzina i vàrem detectar un maniguet trencat del motor.
La sorpresa nostra va ser que, del no res i amb un sol de justícia, Baba es va dirigir cap a una zona propera i va aparèixer amb un maniguet nou i simplement amb una navalla com a eina va solucionar el problema i vam poder prosseguir el camí.
Va ser un trajecte molt interessant on vam conèixer una mica la vida d’en Baba i en el que descobrírem un paisatge sec, amb colors vermellosos, ataronjats i groguencs interromputs pel verd d'arbres gegants com els Baobabs.
Vam passar per zones naturals i de sobte zones poblades amb parades de mercat ambulant, construccions circulars amb la teulada de palla i escoles on hi havia moltíssimes bicicletes dels nens/es que generalment vestien d’uniforme.
Sobre les tres de la tarda arribem a Bobo on estarem els propers dies duent a terme intervencions hospitalàries. L'alberg, amb un pati central ple de vegetació amb taules comunes, està envoltat de les habitacions equipades amb bany occidental, una tauleta i, el més important quan hi ha electricitat:  Un ventilador! És molt acollidor, amb el personal molt amable que a més està molt content de veure una altra vegada a Carmen!
Dissabte al matí ens vam reunir amb el responsable de l'hospital per coordinar i planificar les intervencions que començarem a partir del Dilluns 22.
Estem plens d'energia i desitjosos de començar a treballar!
Us deixem algunes imatges del nostre viatge cap a Bobo, per poder compartir les nostres primeres vistes d'aquest racó del món amb tots vosaltres.

Dia 1. Camí de Bobo. © Pallassos Sense Fronteres

Dia 1. Camí de Bobo. © Pallassos Sense Fronteres

Dia 1. Camí de Bobo. © Pallassos Sense Fronteres

Dia 1. Camí de Bobo. © Pallassos Sense Fronteres





Continúa el projecte a Burkina Faso

Burkina Faso va donar la benvinguda a PsF el 2012.

Després de molts preparatius, plantejaments, replantejaments i vicissituds diverses, l'estiu del 2012 per fi va començar la primera fase en terreny del projecte "Estimulació psicomotriu de nens en estat de malnutrició". Un projecte que té objectius comuns amb la resta de projectes de l'associació, però que desenvolupa la intervenció d'una forma singular i diferent a com es desenvolupen la major part dels projectes.
Si bé generalment les activitats de Pallassos Sense Fronteres consisteixen en gires d'espectacles per infància refugiada o desplaçada per causa de conflicte bèl·lic, desastre natural o per a infància en risc d'exclusió, en aquest projecte la intervenció és més personalitzada, establint contacte personalitzat amb els nens i nenes que pateixen malnutrició, i amb les seves famílies, portant a terme activitats pallasso-nen, i adaptant-les a cada un de les necessitats específiques de cada nen. Podeu conèixer el detall del projecte aquí.

El 2012, dos equips d'artistes voluntaris van treballar durant 90 dies consecutius a la regió de Bobo-Dioulasso -al sud-oest del país- en estreta col·laboració amb professionals de la salut del país, tant en centres especialitzats en el seguiment de casos de malnutrició i educació nutricional (CRENs) com en unitats d'hospitalització pediàtrica. Aquestes experiències es van completar amb una tercera expedició que va realitzar, durant 15 dies, una gira d'espectacles en col·legis i centres sanitaris que ajudaven a conscienciar sobre les conseqüències de la malnutrició en la infància.

Tot i les dificultats que implica el desenvolupament d'un projecte d'aquestes característiques en un país en què la figura del pallasso és majorment desconeguda, i en què l'estimulació infantil queda en un segon pla, la col·laboració amb els professionals dels centres amb la seva excepcional implicació i interès en tot el procés, van fer molt més fàcil i agradable la feina d'adaptació i desenvolupament de les activitats del projecte.

Les experiències viscudes en el treball directe i individual amb els nens malnodrits i les seves famílies van ser d'una intensitat difícilment descriptible en paraules. Es tracta d'un contacte molt delicat i amb una càrrega emocional immensa que regala moments i sensacions que arriben a fer-te creure que tot el que està passant al teu voltant és simplement màgia.

Carmen Bernardino.
Artista voluntària a Burkina Faso el 2012 i participant en l'expedició actual.

L'artista Pep Boada en una intervenció a Burkina Faso el 2012.
L'artista Jesús Marco en una intervenció a Burkina Faso el 2012.

L'artista Carmen Bernardino en una intervenció a Burkina Faso el 2012.

L'artista Carmen Bernardino en una intervenció a Burkina Faso el 2012.



JORDÀNIA (2012-2013)


Dimarts 19 de març de 2013

MOI, ALICIA, DIEGO I JAVIER ens parlen des de Jordània
(Caravana del riure a Jordània, del 12 al 27 de març de 2013) 

Arribats a l'equador de l'expedició no tenim més que paraules d'agraïment; primer a PSF per haver confiat en nosaltres per dur a terme aquesta missió, a UNICEF, Save the Children i la Mitja Lluna Roja per la seva gran tasca de coordinació i atenció humanitària, i a tota la gent que està recolzant aquest projecte des dels nostres llocs d'origen.

Gràcies també als jordans que ens donen suport cada dia, especialment al nostre conductor amic Abdullah.

Des que vam aterrar a Amman (fa avui una setmana), hem tingut l'oportunitat i el plaer d'actuar per gairebé un miler de nens, les seves respectives mares, educadors i educadores. Segurament, per a molts d'aquests nens haurà estat la primera vegada que hagin pogut gaudir d'un espectacle tan variat com el que estem representant (pallassos, malabars, música en directe, màgia ... Etc).
Objeto desconocido

És emocionant veure la cara dels nens mentre Txistu (Javier) fa les seves pallassades. Alícia és la nova heroïna de les nenes, i criden el seu nom artístic (FIFI) mentre ens acomiadem.

El públic bocabadat mentre Moi llança seus malabars... És tot un poema, i veure a les dones cantar la melodia àrab que surt del violí de Diego... No té preu. Estem molt preocupats amb la nostra tasca no només solidària, sinó artística. Sabem que aquest públic es mereix el millor espectacle que puguem fer. I així ens ho prenem.

La majoria dels dies, en acabar la jornada de treball, fem una reflexió profunda sobre el que deixem a l'escenari i el que ens portem en els nostres cors. Possiblement més del que esperàvem.

El gresol del públic per al qual hem actuat ha estat molt divers: refugiats, orfes, dones víctimes de maltractaments i els seus fills, iraquians, sirians, jordans, etc.

Confiem que la setmana que ens queda d'expedició ens aporti encara més emocions i vivències de les que hem viscut fins ara.

Estem amb molta il·lusió i amb molta energia, potser més que el primer dia, tot i que el cansament lògicament va fent efecte en nosaltres.

A més, els que vivim això per primera vegada, som cada dia més conscients de la nostra funció aquí, i de la responsabilitat que suposa el fer feliç a la gent més oblidada representant a una organització tan important com PSF. L'ONG que ajuda des de les arts escèniques.

El nostre objectiu serà sempre transformar llàgrimes en somriures.

Una forta abraçada des Amman.

La caravana de somriures a Jordània

(Javier, Alicia, Moi i Diego)


PSF en Jordania-2013

PSF en Jordania-2013

PSF en Jordania-2013

PSF en Jordania-2013

PSF en Jordania-2013

PSF en Jordania-2013




Dimarts 12 de desembre de 2012

Última actuació de l'expedició de PSF a Jordània, a KAP, i comiat!


Ahir dimarts realitzem la nostra última actuació en aquesta gira. Va ser en el petit camp de refugiats de KAP (King Abdallah Park), als afores de Ramtha, a tocar de la frontera amb Síria. Des de la carretera veiem Derah, ciutat Síria d'on provenen la majoria dels refugiats que viuen en KAP. Han estat en total 29 actuacions en 14 dies de treball, tots els dies de l'expedició excepte 2 han hagut 2 actuacions de mitjana, i fins i tot dies de 3 o 4. Us deixem amb una selecció de fotografies de l'última actuació i més avall amb les reflexions dels voluntaris!


©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF


Després del bolo, va ser moment de reflexions i valoracions i els membres de l'equip ens expliquen en unes línies com han viscut l'expedició i que sensacions es porten de tornada a casa:

¡Jose! ©Samuel Rodríguez/PSF






Jose: Una vegada més una expedició de Pallassos em deixa amb una barreja de sensacions estranya. D'una banda es que és una experiència irrepetible que em farà créixer com a persona i valorar molt més el que tinc i als que tinc al meu costat, I d'altra banda el regust amarg de veure que hi ha moltes persones i entre ells molts nens que pateixen les injustícies de les idioteses i dels interessos foscos dels adults ... Tornaré ...







©Samuel Rodríguez/PSF



Javi: Orgull de compartir l'amor i el riure. L'absurd de la violència i les desigualtats. La mirada dels xiquets i la dels seus pares amb els seus ulls vidriosos desesperats. L'amabilitat infinita dels jordans. La tensió que s'ensuma en els camps dels refugiats, vides pendents d'un fil. La màgia d'orient mitjà i la màgia espontània de les nostres armes, mil vegades més potents que qualsevol bomba: el riure i l'amor.












©Samuel Rodríguez/PSF







Romero: No hi ha millor salari per pallassos pobres com nosaltres que el somriure d'un nen, i no hi ha millor regal per a nens com aquests, que fer-los desaparèixer per una estoneta el món en què viuen. Arribarà un moment en què les bales es deixin de fabricar, estic segur, però no es deixaran mai de dibuixar somriures a les cares de les persones, per tant el Poder va començar una guerra que mai no podrà guanyar.








¡Charo! ©Samuel Rodríguez/PSF




Charo: Comparteixo aquesta barreja de sensacions amb Jose, aquesta sensació agredolça amb la que et vas sabent que aquestes persones, aquests nens i nenes víctimes d'aquesta injusta i terrible guerra es queden en les seves improvisades llars. Alhora que el cor se't s'eixampla i te'n vas plena de somriures i mirades que et marquen per sempre i que mai podràs oblidar. Especialment les de totes aquestes dones i nenes que lluiten cada dia per fer-se un lloc en aquest món malalt. Ma 'Salama!









©Payasos Sin Fronteras







Samuel: Em sento afortunat d'haver pogut viure en primera persona l'instant màgic en què l'amor fet riure que els pallassos sense fronteres ofereixen a aquests nois i noies, explota en forma d'acrobàcies, malabars, confetti, balls ... I poder documentar-ho i narrar ha estat un regal d'incalculable valor. ¡Pallassos Sense Fronteres sempre!



Avui és dia de viatge de tornada a Amman, de visitar els responsables d'ACNUR que ens ha facilitat l'accés als campaments i coordinat la gira d'espectacles. Estem molt agraïts a ells i als seus socis col·laboradors com IRD, els voluntaris ens van acompanyar durant moltes de les actuacions.

Molt agraïts a Pallassos sense Fronteres per aquesta nova oportunitat de dur a terme mostro treball com a voluntaris, i de poder aprendre tant de tanta gent. Els nostres millors desitjos perquè la situació a Síria millori aviat, s'acabi aquesta guerra injusta i absurda, com totes les guerres, i que totes aquestes famílies refugiades puguin tornar a casa seva en condicions de seguretat i en pau. 

Moltes gràcies també a tots els que heu seguit les cròniques publicades en aquest bloc. Amics tots, des Jordània ens acomiadem Charo, Jose, Romero, Javi i Samuel, fins a la pròxima expedició. Ma'salama!


*****************************



Dilluns 10 de desembre de 2012
Pallassos Sense Fronteres a Za'atari camp!


Avui hem realitzat un espectacle al camp de refugiats de Za'atari, on viuen unes 37.000 persones aproximadament. És un campament enorme, una vila temporal amb hospitals, escoles ...

A les 3 en punt de la tarda començava l'espectacle de PSF per aproximadament 500 nens i nenes, en una carpa habilitada dins del campament. Romero apareix de darrere de la carpa amb el seu acordió, i ràpidament es sumen Charo amb el saxo, Jose amb la trompa i Javi amb la caixa de bateria... Els aplaudiments, els crits... Comença l'espectacle i ja s'arrenquen els primers somriures. L'expectació que en aquests nois genera l'actuació de PSF és màxima.

Les acrobàcies i els malabars de Romero i Charo deixen bocabadats als petits. La persecució de Jose a Javi, l'escala que s'aguanta sola o el moment en què a Javi li toca fregar el terra perquè s'ha portat malament fan ressonar somriures per tot arreu, i la carpa tremola de tant riure.

Va ser tant l'enrenou que fins i tot es va haver de parar l'actuació uns minuts perquè els treballadors socials presents en l'espectacle ajudassin a posar-se a lloc als nens i nenes del públic que, a poc a poc, s'havien acostat tant a la zona d'actuació que els pallassos gairebé no es podien moure!

L'estrès que pateixen aquests nois i noies els fa voler viure al màxim activitats com les que ofereix PSF, i és que l'ambient pesa al camp, el viscut per ells, l'hivern que aguaita i la incertesa sobre el seu futur fa que adults, nens i nenes visquin en tensió permanent. I això ho saben els pallassos, que empren tota la seva experiència en contextos similars per fer de l'actuació un espai d'oci, on el riure és l'únic que importa i on el joc, el truc, l'acrobàcia ... prenen la paraula per convertir-se en llenguatge universal. Sense barreres lingüístiques. Sense fronteres. Perquè així, durant l'espectacle, la violència que envolta la vida d'aquests nens i nenes quedi aparcada, mitigada, i sigui substituïda per la complicitat que atorga la relació entre el pallasso i el nen. I també de l'adult...

La capacitat dels artistes guanyar-se el públic, en unes condicions tan difícils és, simplement, un do.





©Samuel Rodríguez/PSF


©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF







Diumenge 9 de desembre de 2012
Cybercity camp i "Porté di Partené"en 10 fotos


Diumenge hem visitat un camp de refugiats molt petit, que en realitat no és un camp, sinó un emplaçament. Es tracta d'un edifici de 7 plantes ubicat dins el parc empresarial Cybercity, als afores de Irbid, on viuen 450 persones refugiades provinents de Síria. D'elles 200 són nens. El total de població refugiada a aquest emplaçament rep especial protecció, per diferents motius, però molt especialment els 200 refugiats Palestins que vivien a Síria. Refugiats a Síria des del 1948 s'han convertit en doblement refugiats, ara a Jordània. La població d'aquest emplaçament és molt gelosa de la captació d'imatges i les autoritats que controlen el camp atenen seva petició i ens demanen que per favor no es gravi vídeo i que si prenem fotografies no es vegin primers plans de cares de front. I com no pot ser d'una altra manera ho respectem. Les fotografies d'aquesta actuació estan preses des de la perspectiva del públic, així que és bona excusa per mostrar, en 10 imatges, l'espectacle que Charo, Jose, Javi i Romero estan realitzant i que porta per nom "Porté di Partené". Que pugi el teló!


¡Romero! ©Samuel Rodríguez/PSF


¡Charo! ©Samuel Rodríguez/PSF

¡Javi! ©Samuel Rodríguez/PSF

¡Porté di Partené! ©Samuel Rodríguez/PSF

¡Jose! ©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF


*****************************************


Divendres 7 de desembre de 2012
Visita a Za'atari camp


Romero envoltat de nens! ©Samuel Rodríguez/PSF

Ahir vam estar en el camp de Za'atari, a 12 km de la frontera amb Síria, en una visita de reconeixement per a l'espectacle que realitzarem el proper dilluns 10 de desembre, coincidint amb el dia internacional dels Drets Humans. El camp de Za'atari és molt gran i acull més de 35.000 refugiats. Cada dia arriben entre 300 i 500 nous refugiats que fugen dels combats a Síria i de la manca de recursos bàsics com l'accés al menjar, la sanitat o l'educació. Moltes vegades, a més, s'ha donat el cas que franctiradors han disparat als grups de refugiats que intentaven creuar la frontera, segons ens expliquen treballadors d'ACNUR. Za'atari és una ciutat temporal on es palpa a cada pas la tristesa de la guerra, la tensió i l'estrès en què han viscut i viuen les persones refugiades. I aquest estrès afecta molt especialment a la infància. Durant la visita de pocs minuts a l'espai on actuarem dilluns, ràpidament un núvol de nois ens va envoltar volent jugar amb nosaltres. A la foto podeu veure a Romero improvisant una acrobàcia davant la mirada atenta dels nois. Visita curta però intensa que ens va posar davant de la realitat més dura d'aquestes persones, famílies senceres, que van abandonar les seves llars i afronten l'hivern en tendes de campanya o en mòduls prefabricats, lluny de la seva llar i sense saber quan podran tornar. Intentant assumir el gir a la seva vida que suposa convertir-se en refugiat. I els nens volen ser nens ... Jugar, riure i cridar ... I nosaltres amb ells. Dilluns la infància de Za'atari ballarà, cridarà i riurà amb Pallassos Sense Fronteres. 





Dimecres 5 i Dijous 6 de desembre de 12
Sentim la frontera a Ar-Ramtha i Mafraq


Dimecres 5 de desembre a Ar-Ramtha

Un dels pares que va acompanyar el seu fill petit a un dels espectacles de PSF deia: "Mira els pallassos, somriu fill!!" Romero recorda aquest moment amb molta emoció. Des de la porta de la sala on realitzem els dos espectacles del matí es veia Síria. Estàvem a només 2 km en línia recta de la frontera. Molts de les famílies que van venir amb els seus fills i filles, refugiats tots, feia poques setmanes que havien abandonat la seva llar, fugint de la guerra que tot ho arrasa.

El matí de dimecres, entre assolellat i ennuvolat, els Pallassos Sense Fronteres realitzar 2 actuacions en un poblet prop d'Al-Ramtha. La sala, petita, era tot un repte per a qualsevol representació artística. Però no importa, sense fronteres i sense limitacions, els pallassos s'adapten a tot, i els dos bolos al lloc petitó van ser preciosos i de nou van arrencar centenars de somriures. Somriures que vénen per quedar-se, que neixen per ajudar-nos a caminar. Somriures que travessen fronteres, que il·luminen rostres, que abracen, que ballen i juguen.

©Samuel Rodríguez/PSF


©Samuel Rodríguez/PSF 
©Samuel Rodríguez/PSF


©Samuel Rodríguez/PSF


©Samuel Rodríguez/PSF


©Samuel Rodríguez/PSF


©Samuel Rodríguez/PSF


©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF


Dijous 6 de desembre a Mafraq

Una mica més allunyats de la frontera (10 km), a Mafraq, 4 espectacles de PSF repartir somriures a centenars de nois i noies. Majeed, un senyor sirià d'Aleppo, voluntari de l'ONG IRD va ser el nostre guia durant tot el dia, i ens va conduir a l'institut de secundària on vam realitzar 2 bolos en el matí i al centre comunitari on vam realitzar 2 més a la tarda.

Les rialles inundaven tant els pavellons i les sales que la música que acompanya el bolo gairebé desapareixia!

Aquests dos dies d'actuacions ens han acostat molt a la frontera, i amb això a la realitat d'una guerra que, com totes, no entén de persones i només busca una victòria inexistent que necessàriament s'alça sobre el dolor dels altres. Sentir la frontera, així ho hem viscut, centenars de nens i nenes amb les seves famílies que en aquests tres dies a Irbid, Ramtha i Mafraq, ens han abraçat, s'han rigut amb nosaltres i ens han demanat que tornem. I els artistes, al final de cada actuació els recorden que el somriure compartit és un dels nostres béns més preuats, que el protegim i l'estimem, que no deixin que res ni ningú els tregui el dret a somriure.

Volem agrair a Majeed, Mohammad, Hussein ... I molts altres voluntaris de IRD que ens han acompanyat aquests 3 dies de treball sense parar. Refugiats i voluntaris que treballen pels drets de la infància. Us portem a cada bolo amb nosaltres!



****************************************




Dimarts 4 de desembre de 2012

Irbid!


La chuleta del bolo de los Payasos Sin Fronteras. ©Samuel Rodríguez/PSF
¡Ese sombrero! ©Samuel Rodríguez/Payasos Sin Fronteras
¡Nuestro público hoy! ©Samuel Rodríguez/PSF 
¡La escalera mágica! ©Samuel Rodríguez/PSF
¡Jose en acción! ©Samuel Rodríguez/PSF
¡Sonrisas! ©Samuel Rodríguez/Payasos Sin Fronteras



El dia va començar amb una melodia de guitarra elèctrica que sortia del telèfon mòbil de Javiercita (Javier Ceballos), al que va seguir la cançó "Avions" de Quimi Portet que sonava a manera de despertador al meu telèfon mòbil. Torns de dutxa, vestir-se i a esmorzar. La furgoneta espera a la porta del nostre allotjament a Jerash... Abdullah, el nostre driver, escalfa motors i... carretera i manta que ens anem de bolo!

Irbid és la segona ciutat més gran de Jordània i és a prop de la frontera amb Síria, per això ha rebut un important nombre de refugiats sirians. En la jornada d'avui s'han realitzat 3 actuacions en col · laboració amb l'organització IRD (International Relief Development), organització col·laboradora de l'ACNUR. Dos dels espectacles s'han realitzat en instal·lacions de l'IRD a Irbid, a les que han arribar doss grups de nens i nenes refugiats provinents de diferents escoles de la ciutat. La tercera actuació s'ha realitzat a un escola de la ciutat on molts dels seus alumnes són nens i nenes refugiats provinents de Síria, a més d'altres nois i noies que són refugiats provinents de l'Iraq i, com no, nois i noies jordans.

A més dels campaments de refugiats (als quals els artistes es desplaçaran aquí a dos dies) a les ciutats del nord hi ha un gran nombre de persones refugiades que van poder llogar petits apartaments o que viuen compartint pisos entre diverses famílies. Els fills d'aquestes famílies refugiades assisteixen a escoles jordanes i intenten recuperar certa normalitat en la seva vida, continuar amb els seus estudis, fer nous amics... I per a ells és molt important rebre l'estímul que proporcionen les activitats i els shows de Pallassos Sense Fronteres.




***************************************


Dilluns 3 de desembre de 2012
 Notícies des d'Amman: 15 actuacions en 6 dies i més de 3.000 nens i nenes de públic!

Els menuts espectadors gaudint del show dels Pallassos Sense Fronteres a Karak, el passat disabte dia 1 de desembre. ©Pallassos Sense Fronteres

En JAvier Ceballos i la Charo envoltats dels nens i joves que han presenciat l'espectacle a Karak, el pssat dissabte 1 de desembre. ©Pallassos Sense Fronteres

Romero saluda a un grup de nens i nenes en acabar l'espectacle a Karak! ©Pallassos Sense Fronteres

L'equip d'artistes voluntaris que porta a terme la gira d'espectacles a Jordània ha realitzat 15 actuacions en 6 dies i més de 3.000 nens i nenes han gaudit de les rialles que provoquen José Maestro, Javier Ceballos, Charo Amaya i Romero (Javier González). I ens envien aquestes fotos per a que ho poguem gaudir!

A cavall entre Amman, la capital, i al sud del país (en localitats com Ma'an i Karak) els pallassos extremenys han realitzat actuacions per població refugiada provinent del conflicte sirià, però també per població refugiada palestina, i d'altres provinents del Sudan i Somàlia.

Avui es realitza el transport cap al nord i a partir de demà i fins al pròxim dia 12, les activitats es concentraran en els campaments per població siriana refugiada, ubicats prop de la frontera, i a les principals ciutats del nord com Irbid, Ramtha i Mafraq. A més dels campaments es realitzaran funcions en escoles i centres comunitaris d'aquestes ciutats. Un terç de la gira ha finalitzat, però encara queda molta feina per fer!

Qui us escriu es trobarà amb l'equip en poc menys de dues hores, a Amman, i junts ens dirigirem cap al nord... i a partir de demà anirem publicant galeries de fotos i nous textos sobre l'esdevenir de l'expedició. No us perdeu detall!

Qui us escriu i editarà el bloc


Em dic Samuel Rodríguez i sóc reporter voluntari de Pallassos Sense Fronteres. Del 3 al 13 de desembre acompanyaré l'equip de Pallassos Sense Fronteres en la seva gira d'espectacles per atendre la població siriana refugiada, i a través d'aquest bloc us mostraré en fotos i articles el dia a dia de l'expedició. Espero que gaudiu llegint-lo tant com jo fent-ho! Una abraçada a tots i totes!




TUNÍSSIA (ABRIL 2012)



©Samuel Rodríguez/PSF
Núvols en el sector somali, comiat... i Fins sempre!

Dimecres 2 de maig

Avui hem realitzat les nostres dues últimes actuacions de pista i la nostra última intervenció de petit format. En total han estat 15 accions en el camp de refugiats de Choucha per als aproximadament 3000 habitants que encara resideixen a l'espera que se solucioni la seva situació  i o bé puguin tornar als seus llocs d'origen en condicions de seguretat o puguin ser reubicats en països d'acollida.

Per sort per a nosaltres les actuacions a l'aire lliure d'avui les hem pogut realitzar amb un cel ennuvolat que ens ha facilitat la feina, ja que tots els altres dies les temperatures i la intensitat del sol eren realment fortes i no eren les més propícies per a una actuació, però estem gairebé al desert i ja sabíem que comptàvem amb això.

Avui ha estat el torn d'actuar en el sector del camp conegut com a "sector somali" per agrupar les persones provinents d'aquest país africà. Han estat diversos centenars d'ells, nens i adults que han rigut, cantat i ballat amb nosaltres, acompanyant-nos un cop més, mostrant-nos per enèsima vegada la universalitat del riure com a baluard fonamental de la convivència humana. Els núvols al sector somali ens van ajudar a poder allargar els nostres balls, jocs i fotos amb ells. Una Trup de pallassos ha vingut fins Choucha, i ningú es vol quedar sense el seu record!

A la tarda va ser el moment de l'actuació final a l'escola del campament. Tots els nens i nenes, adolescents, professors, tècnics i voluntaris van assistir a aquesta funció final del Blito, el Chapa i el Jose i un cop més vam finalitzar l'espectacle ballant amb ells, saltant, abraçats i rient fins més no poder... A més, un dels nois voluntaris, Mortada, iraquià refugiat a Choucha, va ser partícep de l'actuació amb un dels seus números de màgia! Al final... una sorpresa ens esperava... Els nois voluntaris del campament havien realitzat un quadre per a nosaltres que us mostrem en una de les fotografies i que portem molt feliços cap a la seu de Pallassos Sense Fronteres a Barcelona. Va ser un moment emotiu que ens va fer donar-nos compte de que l'expedició acaba, que els deu dies d'activitats han passat massa ràpid, que hem fet amics de veritat, que pensarem molt en aquestes persones que hem vist cada dia i amb les que hem compartit tant i que ens han donat tant. Un cop més, la intervenció de Pallassos Sense Fronteres s'ha convertit en una escola de vida per als membres de l'expedició. Un gerro realitat concentrada s'aboca sobre nosaltres en qualsevol dels escenaris on desenvolupem les nostres activitats i en aquesta ocasió no ha estat menys.

Tornem a casa i ells es queden, esperant, fins que puguin viure de forma segura en algun lloc. Però ja per sempre la seva espera serà diferent perquè van connectar amb el riure com mai, i això queda per sempre. I des de tot l'equip de PSF volem donar gràcies a tots i cada un dels voluntaris de DRC (Danish Refugee Council) que han participat de les activitats, que han col·laborat per organitzar-les, que ens han acompanyat en totes i cadascuna de les intervencions... Gràcies també a l'equip tècnic de DRC, especialment a Ahlem, Yassin i Susanna, per fer tot el possible per garantir l'èxit d'aquesta missió. També volem donar les gràcies una vegada més a ACNUR per obrir-nos les portes del campament i per posar-nos en contacte amb DRC per a configurar les activitats i espectacles. Gràcies a tots de cor.

Ens recordarem molt de tots vosaltres i brindarem cada dia perquè el futur de tots i cadascun dels refugiats de Choucha estigui ple de bons moments, d'una vida segura que mai més quedi marcada per la violència i, sobretot, perquè el riure us acompanyi sempre. 
I a tots els qui ens heu seguit, llegit ... visionat els vídeos ... us desitgem igualment que no tingueu ni un dia sense somriures perquè el no riure és viure menys, i us convidem a seguir les activitats de Pallassos Sense Fronteres a través del nostre web www.clowns.org. La setmana que ve us mostrarem l'últim vídeo ... de més durada i amb un resum de l'expedició. Nosaltres ens farem les maletes que l'avió no espera! Un petó a tots i totes!
©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF


©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF





El poder del riure o la "poètica" de la diferència
©Samuel Rodríguez/PSF


Diumenge 29 d'abril de 2012

Probablement no hi ha major bellesa que la bellesa de la diferència. El nostre món està ple d'ella i massa vegades s'utilitza com a objecte acusador o com a excusa per exercir la violència. La població refugiada o desplaçada, en qualsevol lloc, coneix bé l'efecte de la violència i la discriminació pel simple fet de pertànyer a un determinat grup de població. El racisme i la xenofòbia, la violència contra les dones ... són xacres del nostre món que no semblen tenir data de desaparició. Les persones que es refugien en Choucha, totes i cadascuna d'elles, han patit en diferents intensitats algun tipus de violència directa que els va obligar a fugir per salvaguardar la seva vida.

Choucha és un mosaic dels diferents grups de població migrants que vivien a Líbia: Iraquians xiïtes, sudanesos del sud (Darfur), somalis... altres originaris del Txad o Costa d'Ivori... i també de Palestina. Això per posar uns exemples. Dins del campament si bé se situen per "barris" en funció del seu origen, es reuneixen per a activitats diverses com ara jornades de música, tallers diversos (idioma, costura ...), tot amb l'objectiu d'alleujar l'espera fins que la seva situació se solucioni i amb l'ànim de fomentar la convivència. És en aquest context d'activitats que el treball de Pallassos Sense Fronteres es torna encara més universal, en trobar entre el públic que assisteix als espectacles persones de les diferents comunitats que habiten el campament.

Igual que per als petits i adolescents PSF realitza intervenciones de petit format, diumenge passat vam realitzar una per a la trentena de refugiats que treballen voluntaris amb les organitzacions presents al campament. Són homes i dones de diversa procedència que participen com animadors en les activitats i que posen a disposició de l'ACNUR i del DRC els seus coneixements (hi ha professors d'anglès, artistes plàstics ...) amb  la finalitat de fomentar la convivència entre les diferents comunitats. Tots ells han estat molt actius en les diferents activitats de PSF a Choucha, o bé col · laborant en l'organització de les actuacions o com a personal de suport en les intervencions de petit format per a la infància i adolescència.

 Per a tots ells, durant 4 hores, es va realitzar un taller-espectacle que va confirmar una vegada més el que des PSF reivindiquem des de fa gairebé 20 anys: No hi ha diferència insalvable més que la que ens vulguem imaginar o crear. I el riure, un cop més, ho confirma.
El poder del bon humor, el riure i el nas vermell van inundar aquest taller-espectacle de 4 hores on homes i dones es van plorar de riure jugant amb els artistes jugant a ser clown i coneixent com el riure és més que el moment en què rius . És, podríem dir, la poètica de la diferència, el que ens uneix i fa tornar la diferència riquesa i amor, i no odi i problemes. No hi ha res tan diferent com el riure de cada un i alhora no hi ha res que ens uneixi tant que un moment d'humor i riure compartit.

Blito en acabar el taller-espectacle va transmetre el següent missatge a l'equip: "Nois, avui m'han dit que  fer plorar és molt fàcil, però fer riure a tantes persones tan diferents és molt difícil i vosaltres ho heu aconseguit ... Gràcies per fer-nos riure! "

I nosaltres els diem: "Gràcies a vosaltres per voler riure i per no rendir-vos mai!"

Us deixem una galeria d'imatges i un petit clip de vídeo sobre el taller i actuació que aquí comentem.
Nota: El clip es troba a la pestanya "vídeos".

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF



©Samuel Rodríguez/PSF

El riure i el joc com a llenguatge universal

26 i 27 abril 2012

Els més petits del camp són els que més pateixen les conseqüències del desplaçament forçat i la vida com a refugiat. Al fet de portar catorze mesos vivint a Choucha amb les seves famílies fugint de la guerra i la persecució a Líbia cal sumar el perquè i el com van arribar a Líbia i com vivien allà. En molts dels casos aquestes circumstàncies van ser traumàtiques: Començant amb el viatge del seu país d'origen fins a Líbia (des de Somàlia, Sudan, Eritrea ...) passant per la vida a Líbia que es convertia en un infern per a aquelles persones i famílies que eren identificades com immigrants il·legals i eren confinats en centres de detenció durant anys, i acabant passant pel periple de l'èxode fins al camp de refugiats de Choucha a Tunísia.

Els nois i noies de Choucha, petits i adolescents, treballen dur cada dia per fer la seva vida al campament el més amable i suportable possible, i Pallassos Sense Fronteres els acompanya durant 12 dies perquè amb el riure i el joc ells mateixos descobreixin noves formes i eines que els permetin suportar el temps d'espera fins que la seva situació es regularitzi d'una manera o altra. El riure potser sigui una de les poques coses bones que es contagien i a PSF ens encanta que així sigui. Del germà petit al gran, del fill al pare...

En els últims 2 mesos cap treballador internacional va poder accedir al campament pel fet que es produïen talls de carretera en els accessos per part de població local tunisiana que amenaçaven d'atacar el campament si no se'ls facilitava o tornava el treball que en els mesos passats havien desenvolupat per algunes organitzacions i institucions internacionals. A causa del descens en el nombre d'habitants del campament s'ha reduït el personal contractat i això ha generat algunes setmanes de conflicte.

Aquests 2 mesos sense activitat a l'escola i de por per als nois i noies del camp va fer córrer el risc que es perdés part del treball realitzat pels treballadors socials i psicòlegs de DRC acompanyant en la recuperació emocional per mitigar els efectes traumàtics derivats del estrès per haver viscut situacions de violència. Pallassos sense Fronteres també els acompanya amb les seves actuacions de petit i gran format, algunes adaptades a petits grups de nens i nenes dins les aules de l'escola (tendes de campanya grans), i provocant el joc i la complicitat pallasso-nen, els ajuda a recuperar la confiança i les ganes de deixar-se portar de nou, de relaxar-se i entregar-se a gaudir, aprendre i sobretot, a riure.

Quan el riure apareix i la comunicació nen-pallasso neix ho fa per quedar-se. "Algo" es genera en aquesta connexió que perdura. Són d'aquelles coses que, intangibles ja que no hi ha cap unitat per mesurar-la, són imprescindibles perquè ens ajuden a viure millor, més sans, perquè sà és el riure que ens alimenta de bona energia. El llenguatge del joc i del riure no coneix d'idiomes, ells mateixos són el llenguatge més universal possible. I els nostres artistes voluntaris són els millors valedors d'això i ho transmeten sense parar.

Us deixem amb algunes imatges d'una d'aquestes petites actuacions i sessió de joc realitzades el dijous i divendres de la setmana passada. Ahir diumenge vam realitzar un treball similar amb adults que va ser meravellós i del qual us donarem bon compte en el proper post.

I recordeu que, com diu el fundador de Pallassos Sense Fronteres, Tortell Poltrona, Un dia sense riure és un dia perdut.




©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF 
©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF


Els dijous... festa! Gran actuació dels pallassos sense fronteres a Choucha-Tunísia

Dijous 26 d'abril

Si dimecres vam tenir l'estrena en pista, el dijous podem dir que vam tenir la nostra posada de llarg. Cada dijous s'organitza a Choucha una petita festa per tot el camp, amb l'ànim de fomentar la integració i el respecte entre les diferents comunitats del campament. En aquestes festes cada comunitat realitza una actuació musical i aquest dijous, com a intervenció estrella hi va estar  Pallassos Sense Fronteres amb el seu espectacle de malabars, clowns i acrobàcies. El vent no ens va donar treva tampoc i els diversos centenars de persones van aguantar estoiques la pluja de sorra. Us deixem algunes imatges del bolo d'ahir i un petit clip de l'animació prèvia! Aquest cop el bolo va ser en un espai obert molt més gran on Blito, Xapa i Jose van poder realitzar tots i cada un dels seus números i gags en tota la seva magnitud! En definitiva ... Vàrem convertir la sorra en pista i les cadires en graderia, per acabar ballant amb el públic i citant-nos per a la propera actuació!

Molts van ser els nens i nenes que van assistir en companyia dels seus pares, vestits amb les seves millors robes, a plorar de riure amb nosaltres! Esperem que vosaltres també ho feu! Continuen  els somriures contra vent i la sorra!

Nota: El video es pot veure clicant a la pestanya "videos"


¡Expectació abans del bolo! ©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF


©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF
Como diu Chapa... "después del bolo nos quedamos "fracturados"!" Viatge de tornada a Zarzis (on es troba el nostre allotjament) ©Samuel Rodríguez/PSF



¡Somriures contra vent ... i sorra!


Dimecres 25 d'abril


Malgrat el fort vent que bufava ahir a Choucha, de la finíssima sorra que es ficava en ulls i boca, dels més de 35 º de temperatura … un grup d'unes 50 persones grans residents al campament i un altre grup de dones es van acostar fins a una carpa “fabricant” d'ombra per contemplar el que va ser el primer espectacle de pista del trio de pallassos que està realitzant aquesta expedició.

 Música, malabars i acrobàcies durant 50 minuts que van deixar bocabadats a aquests homes i dones que porten més de 12 mesos vivint en carpes de lona. 12 mesos sense poder tornar als seus països d'origen i molt menys a la seva antiga vida a Líbia. Els aplaudiments i el riure neixia cada vegada que Jose s'alçava sobre la taula o que Xapa llançava les seves maces cap a l'aire. Blito, culminant l'acrobàcia, saltava davant d'ells com impulsat per una catapulta. 

Els artistes al sol, les persones assistents a l'ombra, entre carpes, cordes i claus de carpa... el vent que bufa fort i la sorra que ens persegueix... Així és el nostre primer bolo de pista davant d'aquesta població que espera, espera i espera una solució a Ia seva situació. Nosaltres els acompanyarem durant una setmana més, perquè en la seva espera els banyi la màgia de la revolució del riure que tot ho tenyeix d'un color especial.

Quan el riure apareix... la sorra i el vent són menys, el sol deixa de cremar tant, les tendes refugi es converteixen en caravanes de circ i les carpes “fabricants” d'ombra es transformen en un circ a tres pistes on, com ens passa a nosaltres quan anem al circ, la major de les emocions passa a ser el fet de “no saber que passarà després". L'expectació del somriure que será provocat. Al final de l'actuació, Fàtima, responsable del "Community center" (espai habilitat al campament per a activitats en comunitat) explicava a l'equip: Mai els havia vist riure així en tot el temps que porten aquí. Els ha canviat la cara! 

Aquesta actuació va ser a la tarda, però al matí va haver una altra actuació-animació per a un grup de nens i nenes on els artistes van ensenyar als nens del que us donarem més detalls en el següent post! Ens prepararem que arriba el vehicle per dur-nos fins Choucha! Una abraçada a tots i totes!


©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF 
©Samuel Rodríguez/PSF 
©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF
©Samuel Rodríguez/PSF




L'Arribada, la presentació i...


Lunes 23, l'arribada.

La tarda de dilluns aterràvem a Djerba amb una mica més de dues hores de retard sobre l'horari previst i un vehicle de l'ACNUR ens va traslladar fins al lloc on estarem allotjats aquests 12 dies. Allà ens esperava el responsable de relacions exteriors de l'ACNUR a Tunis i tres treballadors de DRC (Danish Refugee Council-Consell Danès per als Refugiats), organització col·laboradora de l'ACNUR que s'encarrega d'implementar i gestionar totes les activitats relacionades amb la protecció de la infància i la joventut en el campament de Choucha. Vam acordar que el Dimarts al matí el conductor ens portaria fins al campament i que dedicaríem la jornada a conèixer les diferents comunitats que l'alberguen (població en la seva majoria d'origen subsaharià) per així establir un primer contacte entre ells i nosaltres i que ens coneguessin una mica! Després de la reunió ... dutxa, sopar ia dormir que el cos ho demanava i l'expectació sobre la visita al camp prevista per al dimarts al matí ens demanava estar ben descansats.

Choucha camp. ©Samuel Rodríguez/PSF
Dimarts 24

Al matí... El nostre conductor va arribar una hora a tard a recollir-nos! O bé li vam dir malament l'hora... o ell es va adormir! En qualsevol cas i pel fet que encara no teníem del tot present que a Tunísia és una hora menys... i davant la impossibilitat de demostrar qui va ser el que va errar vam decidir prendre'ns l'esmorzar amb més calma per preparar el que es disposava a ser la primera jornada de treball en el campament de refugiats de Choucha.

Choucha

Situat a uns dotze quilòmetres de la frontera amb Líbia, a tocar de la població tunisiana de Ben Garden aquest campament alberga aproximadament 3100 persones de les quals unes 500 són nens i nenes menors de 14 anys.
Els habitants del camp són majoritàriament homes joves, si bé també hi ha famílies que fa més d'un any (febrer 2011) van abandonar la feina i la seva llar a Líbia fugint del que en aquells moments era l'inici de la Guerra Civil. Al punt més àlgid el campament va arribar a albergar a 17.000 persones i en els inicis del conflicte i la crisi a la mateixa frontera entre Tunísia i Líbia, es van arribar a concentrar fins a 45.000 persones durant setmanes.

"The peace and Sudan", pintada al mur de l'escola de Choucha camp. ©Samuel Rodríguez/PSF
VIsta de  Choucha camp des d'el recinte escolar. ©Samuel Rodríguez/PSF
Les presentacions... que van ser alguna cosa més! Blito, Jose i Chapa es donen a conèixer!Si bé la jornada havia de ser exclusivament de presentació de l'equip d'artistes a l'equip de treballadors socials i voluntaris de DRC, al final s'ha convertit en una mini gira d'espectacles en cadascuna de les carpes que fan d'escola a la zona habilitada com a "Espai segur per a la infància" dins del campament. S'han realitzat un total de 3 accions artístiques, d'una hora de durada cadascuna, per a nens i nenes d'edats compreses entre 4 i 14 anys i per als animadors voluntaris de DRC amb l'objectiu que coneguin l'esquema de les actuacions que realitzarem.

©Samuel Rodríguez/PSF
Les maces, les gorres, els nassos ... no es van fer esperar i van sortir de les seves maletes per no tornar-hi fins al pròxim dia 3 de maig. Els nois i noies van riure i van jugar amb nosaltres. Es van relaxar i ens van imitar, dansant maça en mà o malabarejant amb els barrets. I avui va ser improvisat! Demà comencem les actuacions i tallers regulars, de nou per a nens i adolescents, però també per a grups específics de dones i gent gran. A més, el campament està organitzat per sectors en funció de la procedència dels seus habitants i en cada un dels sectors realitzarem el nostre espectacle.

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF

©Samuel Rodríguez/PSF


Estrenem blog amb la presentació de l'equip!

En aquesta primera entrada del blog volem simplement donar-vos a conèixer l'equip de PSF que pren part d'aquesta expedició cap a Tunis. A través d'una breu presentació i de la resposta o reflexió sobre tres preguntes, el Chapa, el Blito y el Jose ens parlen, entre altres, de la "revolució del riure" o del fet de ser i sentir-se Pallasso sense Fronteres.

En unes poques hores ens trobarem volant cap a Tunis. De moment, aquí us deixem la reflexió i presentació! El proper post serà ja des de Zarzis! Us recordem que a més podeu seguir l'actualitat de l'expedició via Twitter buscant el hashtag #psfentunez o seguint-nos al compte @psfcwb


No hay comentarios:

Publicar un comentario

¡AYUDA SONRISAS al 28099!

¡AYUDA SONRISAS al 28099!
¡Y nos donarás 1'20 EUR! Sólo válido con Movistar, Orange y Vodafone.

Contribuyentes